“SúperNiño”, o també “Niño Godzilla”, són els noms que han anat sonant i han estat sent utilitzats per designar la magnitud d’aquest fenomen natural que enguany ja està batent registres. L’escalfament de les aigües del Pacífic oriental, que succeeix d’una manera recurrent sense cap intervenció humana (i ho ha fet durant els últims 10.000 anys amb intensitats diferents com han comprovat estudis paleoclimàtics), està vivint actualment un altre dels seus episodis. Però aquest cop ho fa de forma extraordinària, perquè ja és ara mateix, amb diferència, el més intens que s’ha viscut i mesurat.

Als punts de monitoratge –són quatre els habituals al Pacífic subtropical- (que funcionen mitjançant boies i registres de satèl·lit) es reporten les diferents temperatures que assoleix la superfície de l’aigua i també la subsuperfície, i es comparen amb la mitjana habitual i amb les alteracions passades. De moment, ja s’han superat tots els valors dels darrers Niños, quan manquen un parell de mesos perquè aquest arribi, de forma efectiva, al seu punt màxim. A la zona 3.4, la que es pren de referència (car es troba en un punt clau del Pacífic equatorial per ser central i comportar una incidència immediata en l’atmosfera), s’han descrit ja valors tèrmics que oscil·len entre els 2,1 graus i pics de 3,5 graus d’anomalia (augment de temperatures respecte de la mitjana). I als punts, o estacions, El Niño 1 i El Niño 2, molt més properes a la costa americana, aquestes alteracions han arribat gairebé fins als 4 graus (3,9 °C).

Augment de temperatura al punt del Niño 3.4 registrat ja el mes d’agost (Copèrnicus)

Tot plegat, i per les moltes conseqüències que s’expliquen tot seguit, ja han saltat totes les alarmes dels científics que estudien el fenomen, a escala internacional però també aquí al Principat de Catalunya.

Què és el Niño?

Des d’un prisma popular, El Niño és el nom de pila -atorgat pels pescadors del port de Paita, al Perú, en referència a l’escalfament de l’aigua que observaven per Nadal, i atribuïen, per tant, al “Niño” Jesús- d’un succés que es produeix amb una periodicitat que va entre els tres i els set anys. Un fenomen natural que a l’Holocè (període estable, climàticament parlant, que comença fa 10.000 anys) va patir un interval de canvis (als primers 4.000 anys), uns 3.000 anys d’interrupció o decaïment, i 3.000 més, aquests darrers, de patrons força similars. En resum, es tracta d’un afebliment o alteració dels vents alisis, els que bufen d’est a oest del Pacífic subtropical i equatorial (voltant la línia dels 30 graus nord i sud de latitud). En les condicions normals aquests dos fluxos molt constants (redirigits per la rotació de la Terra) transporten l’aigua calenta més somera des del litoral d’Amèrica del Sud (Equador, Xile i Perú) fins al centre i l’oest de l’oceà Pacífic (costes del sud-est asiàtic i d’Austràlia). Aquest fet fa progressar el corrent de Humboldt (molt més fred i menys salí), que corre des del sud de Xile fins al sud de l’Equador i facilita l’intercanvi amb les aigües més profundes, que sorgeixen farcides de molts nutrients i porten vida i pesqueries en un dels llocs més prolífics del planeta en aquest àmbit.

Quan aquests vents que mantenen l’equilibri s’afebleixen o es capgiren, la massa calenta d’aigua es desplaça cap a l’est i ateny la costa de l’Amèrica del Sud, interrompent aquests fenòmens de surgència, d’aigües fredes, convecció i refredament de l’atmosfera. Tot plegat fa que oscil·lin (d’aquí el nom més tècnic d’ENSO, El Niño Southern Oscillation) també les altes pressions que es traslladen a l’Àsia sud-oriental, i solen provocar sequeres i incendis, mentre que les depressions s’instal·len a l’est del Pacífic i originen un augment de la humitat i aiguats molt forts o més constants en alguns punts.

Representació de la situació i actuació dels vents alisis

Aquests esdeveniments, dels quals se n’han comptat 17 d’ençà de l’any 76 (fa cinquanta anys), presenten una recurrència d’uns tres anys com a mitjana, i han estat extraordinaris (s’han considerat molt forts) en quatre altres ocasions (com es pot veure al quadre adjunt). D’aquesta manera, els Niños, que solen durar uns sis mesos (entre juliol i desembre) es consideren com a tals quan l’aigua puja mig grau de temperatura al punt de monitoratge 3.4. Amb valors d’aquest calibre serien febles, fins a 1,5 graus d’anomalia es cataloguen com a Niños moderats, fins als dos graus serien forts, i a partir d’aquesta xifra, superforts com l’actual.       

Relació de tots els Niños registrats durant els darrers 50 anys 1976-2026 (Elaboració pròpia)

Conseqüències molt diverses

En general, i des de la seva estructura ja descrita (i altres fets molt rellevants com l’augment del nivell del mar que succeeix a l’est de l’oceà Pacífic, alterant les condicions habituals que són justament les inverses), aquest esdeveniment remou la calor (o energia) acumulada a les capes intermèdies de l’oceà i la trasllada a l’atmosfera. En conseqüència, incrementa la mitjana planetària d’augment tèrmic i comporta afectacions molt més directes a la zona immediata d’influència, però també a tota la resta del planeta per deduccions evidents.

Per entendre de manera més precisa el fenomen – i molts altres que succeeixen amb l’escalfament global- cal constatar com la calor i la humitat es relacionen d’una forma evident, un fet que es plasma, per exemple, en l’equació feta a mitjan segle XIX per un físic i matemàtic alemany i un científic (enginyer i físic) francès: la de Clausius-Clapeyron. Una regla que expressa que si hi ha més quantitat d’aire calent a l’atmosfera aquest augmenta la seva capacitat per incorporar vapor d’aigua (unes condicions més fredes condensarien aquest gas molt més de pressa). L’aire càlid, d’altra banda, pesa menys i disminueix la pressió, i doncs també la resistència. Circumstància que sumada a una aigua en superfície més calenta, facilita que aquest líquid s’evapori amb molta més rapidesa, que es concentri al seu entorn, i precipiti de forma més virulenta quan va pujant i es condensa en capes més elevades (quan topa amb les bosses fredes i estancades com les DANAs, o amb les pautes habituals d’altitud i refredament). Es convé a dir, en aquest sentit, que per cada grau d’augment tèrmic, s’incrementa al voltant d’un 7% la humitat que pot concentrar l’atmosfera.

Amb aquesta explicació es comprèn molt més que el Niño causi, com a norma que sempre pot oscil·lar, precipitacions molt intenses a l’hivern i al llarg de la primavera (la de l’hemisferi sud) al centre i al sud de Xile, i també a l’est de l’Argentina, del Brasil, i a l’Uruguai i el Paraguai. I que, en canvi, provoqui condicions de sequera extrema a la conca de l’Amazones (la part que inclou del Brasil, de Veneçuela i de Colòmbia). Catalina Cortés, meteoròloga xilena i presentadora de l’espai MegaTiempo al canal Mega, assegura que “totes les prediccions són cada cop més inestables, i per bé que fins ara han estat aquestes, els fenòmens bé poden modificar-se amb la intensificació. El que és clar és que l’anticicló situat habitualment a la regió central de Xile, es desplaça i es transforma, amb el Niño, en dues altes pressions que s’ubiquen als dos extrems. Això deixa un espai a l’eix central amb pressions baixes perquè hi corri la humitat i provoqui aiguats que tenen més impacte quan s’alcen i troben capes d’aire fred”. Es calcula que els efectes oceànics triguen un parell de mesos a traduir-se a l’atmosfera i afectar el continent americà, i prop de sis per traduir-se en conseqüències per a Europa. L’evidència de l’alteració global que causa el Niño, amb els tempos respectius, és evident, però com explica Catalina, no és clar encara del tot què l’origina, ni si té un vincle directe amb l’escalfament global: “es convé a dir que el gir dels vents és a l’arrel d’aquest fenomen, però caldria estudiar més si les marees, els corrents i les pressions hi tenen alguna incidència i provoquen prèviament l’afebliment dels alisis. Pel que fa a la relació amb l’escalfament és cert que els fenòmens extrems s’han produït amb molta més intensitat durant els darrers quaranta anys, però no hi ha una evidència clara. El que sí que és rotund és que la calor excedent ja acumulada a l’oceà i a l’atmosfera, multiplica d’una forma exponencial els efectes d’aquest succés”.      

Representació dels canvis en les condicions mundials que comporta el fenomen del Niño (Organització Meteorològica Mundial)

Crida a la prevenció

A Europa, es considera, que aquestes repercussions són molt més lleus i a llarg termini. Però sí que està comprovat que el fenomen coincideix amb grans onades de calor durant l’estiu a l’àrea del Mediterrani, amb un ambient molt més sec durant l’hivern i pluges fortes, torrencials, a la tardor. S’espera per aquest any que el Niño sigui, a més a més, un fenomen excepcional quant a durada. La NOAA (la National Oceanic and Atmospheric Administration dels Estats Units) va publicar al mes de maig l’Informe ENSO, anunciant l’elevada possibilitat (en un 82%) dels seus inicis, i les previsions indiquen que es perllongarà fins al març com a mínim. Comptant el temps de retard en relació amb les conseqüències per a Europa, el més probable és que afecti els Països Catalans fins a l’octubre de l’any 2027.

Atenyent el que s’ha vist i el que encara pot augmentar, tot fa preveure que aquest Niño, comportarà un increment tèrmic global d’almenys 2 graus. Vol dir això que s’assolirà, per primer cop a la història, el llindar que sí o sí es volia evitar d’ençà dels Acords de París de 2015, un límit que es va fixar per les brutals i pernicioses conseqüències que arrossega, i que entre altres significa que aquí al Mediterrani s’assoleixin els 3 graus d’anomalia amb el període preindustrial (interval 1850 – 1900). Unes xifres que, traduïdes, signifiquen afectacions molt majors que les d’enguany aquest estiu (vint dies per sobre dels 40 graus a Lleida, més de 60 nits tòrrides en alguns municipis, i un total de 1.835 persones mortes atribuïbles a l’alta temperatura). I també, per altra banda, aiguats encara més forts entre el setembre i l’octubre.

Cartell enunciatiu de la campanya per prevenir els efectes del SuperNiño actual (Alerta El Niño)

Per això, un grup de científics, meteoròlegs i ciutadans de diversos camps i àmbits, han signat un manifest que s’adreça a les principals institucions d’aquest país perquè, a temps, planifiquin actuacions i mesures de previsió davant possibles emergències. Una carta emmarcada en la campanya general Alerta El Niño, que demana entre altres coses, que s’estableixin reserves d’aliments i també de medicaments; que es reforci la producció de proximitat; que es revisin totes les infraestructures, hospitals, dipòsits d’aigua i sistemes de telecomunicacions; que s’optimitzin els mitjans d’extinció i prevenció d’incendis; que es revisin eines de monitoratge i d’alerta primerenca en punts crítics d’inundacions; o que es preparin plans concrets per combatre la calor extrema o les sequeres prolongades.

Prevenir aquest curt termini és quelcom imprescindible. Per al llarg comencen ara a sorgir alguns programes com el que ja vam tractar en un article el mes d’octubre (sobre el projecte MAPS) per modificar el model socioeconòmic i enquadrar-lo dins d’allò que és sostenible. El problema segueix sent que les diferents institucions, per un costat, parlen d’emergència climàtica, i per l’altre consenteixen i promouen actuacions tan pernicioses per l’escalfament global, la prevenció d’inundacions, l’afectació a la natura o la salut dels ciutadans com l’ampliació de l’aeroport, la inacció a l’oceà, l’augment de granges industrials, o l’urbanisme exacerbat en un país que té el rècord de construccions de tot l’estat en zones que són inundables.