Jordi Gispert
El planeta ha superat ja el grau i mig d’escalfament (exactament, són 1,55 graus) en comparació amb el període preindustrial (temps entre 1850 i 1900). Una xifra que és només una mitjana, i que compta tant la terra com l’oceà, que té un ritme més pausat i que fins ara ha atenuat la majoria dels efectes, i ha absorbit vora d’un 90% de tota la calor excedent produïda per l’ésser humà. Per entendre-ho, cal tractar molt més a fons aquest assumpte, i remetre a continguts més holístics de les lleis que hi incideixen, com ho és la capacitat tèrmica de l’aigua (magnitud que caracteritza la calor que és necessària per canviar la temperatura d’un volum determinat d’una substància, i que en l’aigua, si ho comptem per propietats però també per la densitat, és quasi 3.500 cops més elevada que no pas la que té l’aire). Tot plegat fa que l’escena sigui greu, perquè arreu dels continents s’han superat ja gairebé els dos graus d’escalfament mitjà (un increment més acusat a les regions continentals i també als pols) i perquè el mar ja mostra símptomes d’excés a la part soma, però també en profunditat (en els darrers 33 anys l’oceà global ha absorbit, de superfície a 2.000 metres de fondària, uns 400 zettajoules, que equival a 667 vegades el total que consumeix el conjunt de la humanitat anualment). Aquest fet retroalimenta, de manera exponencial, l’efecte de la irradiació i el creixement dels gasos d’efecte hivernacle, i ens situa en un futur amb previsions molt pessimistes, més encara si comptem que altres problemes – com la desforestació, la pol·lució, els canvis biogeoquímics o la pèrdua de biodiversitat- encara van molt més enllà en la transgressió que han assolit i que és causada, únicament, per l’actuació de les persones. Estaria tot perdut si no fos perquè, al respecte, el remei és simple i clar. El problema és que aquest es contraposa amb les lleis de l’economia i de la inèrcia social.
Anomalies en el contingut de calor oceànica 1980-2025 (Copernicus).
És per això que un marc comú que integri múltiples vessants és necessari per solucionar un dilema que ja és de supervivència. Fins ara poques vegades s’havia tractat la qüestió des de la urgència de modificar el sistema sense introduir hipocresies per continuar al mateix ritme. Els darrers anys diferents opcions, i enfocaments (locals, globals o regionals) han anat sorgint i han construït els primers passos d’un debat que arriba tard, però que és a temps per retornar l’homeòstasi a l’Homo sapiens (amb les condicions ideals que li han permès de prosperar durant els darrers 10.000 anys) i més enllà, també al planeta, que igualment assoliria l’equilibri, però escombrant la nostra vida i la de milions d’espècies.
Gràfic de l’evolució del clima en els darrers 100.000 anys on es remarca l’estabilitat de l’holocè (Reserachgate).
MAPS (Models, Assessment, and Policies for Sustainability)
Un d’aquests, encara escassos, plans d’acció, és el projecte, finançat per la línia Horizon Europe, que duu per inicials MAPS (Models, Assessment, and Policies for Sustainability). Consisteix en un treball cooperatiu de científics i, sobretot, d’economistes pertanyents a centres universitaris de set països diversos (Catalunya, Regne Unit, Itàlia, Àustria, Portugal, Hongria i Finlàndia). Com a tal, va començar el juny de 2024 i es tancarà oficialment el maig de 2028, però la intenció és només la d’assentar les bases per continuar-lo afinant en un futur. La idea que persegueix és repensar la societat i les polítiques mundials davant l’embat que representa l’emergència planetària. Introdueix un nou concepte, que és el de postcreixement, i ja ha progressat en la feina amb la premissa que el creixement econòmic continuat va acompanyat de la degradació ambiental que estem patint i que, per tant, cal avançar en la recerca i en models alternatius que permetin frenar l’afecció a la natura – i l’escalfament global- i garantir un benestar a la societat.
No és una tasca senzilla, i per poder dur-la a terme, el programa ha dividit el marc d’acció en sis grups de feina diferents: un primer per constatar a bastament la situació, la biofísica i la social, que hi ha actualment; un segon per millorar els models d’avaluació integrada; un tercer per proposar noves polítiques concretes; un quart per comunicar i extreure idees d’accions de divulgació; un cinquè per garantir que, en el nou marc, progressi el benestar social; i un sisè per avaluar els paquets polítics existents i proposats.
Els cinc subgrups de treball que comprèn el projecte MAPS (MAPS).
Com a exemples més concrets s’ha dissenyat, per una banda, el model MEMME (Material and Energy Metabolism Model for Economies) que el que vol és integrar, dins de la mateixa equació (perquè actualment es considera de manera separada), els materials i l’energia necessària per dur a terme els processos econòmics, i avaluar d’aquesta forma, si entren dins del marc dels límits ecològics i, per tant, són sostenibles i viables per mantenir un futur sense emissions ni altres efectes perniciosos cap a medi. D’altra banda, s’han esbossat diferents taxes que es podrien aplicar per garantir el nivell de benestar social sense el marc productiu actual. És a dir, que els impostos, que en gran part depenen ara de l’augment d’activitats que són les que reporten sous i intercanvis econòmics, hauran de modificar-se per servir a l’equitat i a la justícia. Entre d’altres, se n’han proposat de nous de progressius sobre la renda i el patrimoni, s’ha cregut també adequat de reorientar les subvencions que ja existeixen, reforçar totes taxes ambientals, crear monedes i xarxes complementàries, i augmentar alhora la despesa pública.
La importància dels models
En aquest marc, inserit dins la intersecció entre les ciències naturals i les socials, un dels reptes més necessaris, és optimitzar els models – i per models s’entenen sistemes complexos que integren diverses dades i variables per poder fer prediccions o estimacions. Un dels desafiaments, precisament, és millorar els prototipus actuals, que incorporen el producte interior brut com a indicador preeminent (fins i tot també en el marc de l’IPCC, l’Intergovernmental Panel on Climate Change). Però comptant un escenari que camina cap a un decreixement basar gran part de les diferents avaluacions en aquest índex que relata únicament la producció i el consum sense les seves conseqüències, tant ambientals com socials, no és adequat.
Jordi Solé, doctor en física aplicada, i cap del departament d’oceanografia física i tecnològica a l’Institut de Ciències del Mar, és un dels investigadors de capçalera del projecte, i responsable d’aquest pla per a la millora que es vol aplicar als models. Assegura que variables com el PIB no poden tenir validesa en escenaris com el de postcreixement i ho compara amb un exemple ben senzill: “l’indicador fet servir amb un nadó per comprovar si ha nascut sa és el seu pes. Si es manté dins del paràmetre estàndard, vol dir que està saludable. Però si aquest indicador se li apliqués tota la vida, sortirien conclusions esbiaixades. Doncs això és el que fa, actualment, el sistema socioeconòmic. Fa servir una variable com el PIB que en arribar a un cert estat de maduresa, no serveix. Els països del Nord global no poden augmentar el consum si no volen sobrepassar els diversos límits planetaris. Per això estem treballant amb uns altres indicadors que a més de la part productiva consideren, per exemple, la redistribució dels salaris, i per tant de la riquesa, que també pot afectar a l’acceptació de les mesures que s’apliquin”. Un altre dels reptes grans que hi ha per enfocar el problema és definir exactament que vol dir aquest postcreixement. En aquest cas en Jordi explica que “s’està elaborant una proposta mitjançant les diferents especialitats (des d’antropòlegs, fins a físics o sociòlegs) que intervenen al projecte. El que és clar és que consum i benestar no són sinònims. Es pot tenir un benestar força elevat amb unes xifres de consum molt inferiors a les que hi ha ara”.
Masia envoltada d’oliveres a El Cogul (Les Garrigues).
Les conclusions, que han d’avançar encara més, s’estan compartint ja amb actors que elaboren les polítiques a Europa. Públicament el debat, però, no ha arribat i serà un repte, perquè el postcreixement, en aquest marc globalitzat amb llarga inèrcia, no es percep com un camí cap a una economia forta i resilient, sinó totalment el contrari.
Confluència d’aproximacions
Aquest MAPS ja dialoga també amb altres projectes, com per exemple ho és el REAL (a Post-Growth Deal), iniciativa a escala internacional finançada pel Consell Europeu de Recerca, que es duu a terme inserida en el període 2023-2029. El dirigeix Julia Steinberger (professora d’economia ecològica a la Universitat de Lausana) i hi participa també l’ICTA-UAB (Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals). L’objectiu és proposar un mateix model postcreixentista, amb canvis estructurals per garantir el benestar i la sostenibilitat. Fa un èmfasi especial en modificar el panorama fiscal i en reduir l’actual consum de l’energia. En aquest marc s’ha publicat més recentment l’estudi “Pla B. Per una Catalunya resilient en un escenari postcreixement”, dirigit per Salvador Pueyo, que apel·la a la reducció del consum, la contracció d’alguns sectors com el transport per carretera o també el trànsit aeri, i un nou marc en l’àmbit agroalimentari.
Paradigma de funcionament del projecte REAL (Realpostgrowth).
Com es veu ja la tendència focalitza a trobar aquestes solucions que són urgents. Són només els primers passos del debat i de la feina necessària, que és molt magna. La pilota passa ara als que han d’agafar el relleu i governar o legislar amb l’apressament equivalent per capgirar la situació. Assumirà, d’una vegada per totes, la política establerta, que no ha de ser mitjancera al servei de les empreses sinó líder o almenys part important? Comprendrà que ha de canviar aquesta tirada que l’ha encaminat al lucre i l’ha dut a ser un obstacle i un actor talment inepte i incompetent per garantir el benestar de la natura i el de l’espècie humana?
