Ismael Montsonís, guia de muntanya i educador ambiental a la zona d’Els Ports, afirma taxatiu “és evident que un espai natural protegit no pot rebre més d’una pressió determinada. Aquesta pressió l’han de dir els tècnics amb estudis, amb dades objectives. Sinó com regulem?”. Precisa que regular no és el mateix que prohibir. Comparteix amb Sílvia Buquets la consideració que tècnics i polítics no sempre parlen el mateix idioma, davant la pregunta si l’administració es deixa assessorar pels experts.
Busquets, ambientòloga, es mostra més partidària de l’educació ambiental que de la regulació “veiem que les recomanacions no funcionen. Cal educació des dels 3 anys. I fins els 90”.
Entren en desacord davant la compatibilitat de la inversió pública i privada en educació ambiental. Mentre Busquets creu que és possible perquè “els Parcs naturals fan moltes activitats, i hi ha empreses especialitzades en sostenibilitat”. Monsonís rebat amb la seva experiència als Ports, on “hi ha empreses privades que cobren del Parc i fan activitats d’educació ambiental, i també altres activitats guiades que entren en competència amb els guies de la zona, perquè nosaltres cobrem i ells ho fan gratis” mentre que en altres zones no passa perquè els educadors ambientals van a les escoles i no actuen com a guies.
En un estudi1 publicat el 2014 per Farías i Monserrat, quant a actuacions a realitzar, recomanen posar en marxa campanyes d’informació sobre l’estatus de protecció del parc, especialment pels ciclistes i boletaries; promoure l’ús per part de senderistes i muntanyencs perquè tenen més coneixement, i satisfer les seves reivindicacions com senyalització d’itineraris, adequació i manteniment de pistes d’accés, control de la massificació de la zona, especialment a l’estiu; disseny i implementació d’itineraris interpretatius destinats a petites excursions per part dels passejadors; vigilar impactes clau com l’erosió del sòl i l’increment de residus. Sempre acompanyat de campanyes d’informació, educació i sensibilització.
Les incidències principals a resoldre de cara al futur, segons l’administració, són: la massificació dels indrets més coneguts, el bany no autoritzat, la proliferació d’autocaravanes, no seguir itineraris indicats, els gossos sense lligar, l’augment de bicicletes elèctriques, acampades sense autorització, acumulació de deixalles i conflictes amb determinades pràctiques esportives.
Mentre Monsonís considera que “la muntanya és de tots, amb molts peròs”, Busquets conclou “la muntanya no és de ningú, el tema no és tant regular sinó educar”. Hi ha molta feina per fer.
1 “Los visitantes del Parc Natural de l’Alt Pirineu y la práctica de actividades recreativo-deportivas. Una propuesta de segmentación”.
