Sovint es dona per fet que, abans del segle XIX, la immensa majoria de la població vivia en la pobresa extrema, sense poder accedir a béns essencials com els aliments, i que el sorgiment del capitalisme va suposar una millora constant i espectacular del benestar humà. Un nou article científic supervisat per l’investigador de l’ICTA-UAB Jason Hickel posa en dubte aquestes afirmacions. L’estudi, publicat a la revista científica World Development, demostra que les dades utilitzades per fer aquestes afirmacions es basen en dades històriques del PIB i en tipus de canvi de la paritat de poder adquisitiu (PPA) que no tenen en compte de manera adequada les modificacions en l’accés als béns essencials. Aquestes dades no ofereixen una bona aproximació al benestar humà i poden donar una sensació de progrés, fins i tot quan els nivells de salut es deterioren.
Els investigadors utilitzen un enfocament alternatiu per reconstruir la història del benestar humà. Analitzen tres indicadors empírics: els salaris reals (pel que fa a una cistella de subsistència), l’alçada humana i la mortalitat en cinc regions del món (Europa, l’Amèrica llatina, l’Àfrica subsahariana, l’Àsia meridional i la Xina) des del sorgiment de l’economia mundial capitalista al segle XVI.
La seva anàlisi apunta tres conclusions. En primer lloc, consideren que és molt poc probable que la pobresa extrema fos una condició normal o gairebé universal abans del segle XIX. Les dades sobre els salaris reals indiquen que, històricament, els treballadors urbans no qualificats solien tenir ingressos suficients per satisfer les necessitats bàsiques d’alimentació, roba i habitatge. La pobresa extrema tendeix a sorgir durant períodes de dislocació social dramàtica, com les guerres, les fams i la despossessió, particularment sota el colonialisme. «Si assumíssim que la pobresa extrema era gairebé universal en el passat, aleshores podria semblar una bona notícia que només una part de la població mundial visqui en aquesta condició avui dia», afirma Dylan Sullivan, autor principal de l’estudi i investigador de la Universitat Macquarie (Austràlia). «Però si la pobresa extrema és un signe greu de malestar, relativament poc freqüent en condicions normals, ens hauria de preocupar profundament que centenars de milions de persones segueixin patint d’aquesta manera actualment», afirma.
La segona conclusió és que, lluny d’aconseguir avenços en aspectes socials, l’auge i l’expansió del capitalisme van provocar un deteriorament dramàtic del benestar humà. En totes les regions analitzades, la incorporació al sistema mundial capitalista es va associar a un descens dels salaris per sota del nivell de subsistència, a una reducció de l’estatura humana i a un augment marcat de la mortalitat prematura. «Això és perquè el capitalisme és un sistema antidemocràtic en què la producció s’organitza al voltant de l’acumulació de les elits i no de les necessitats humanes», explica Sullivan, qui afegeix que «per maximitzar la rendibilitat, el capital sol intentar abaratir la mà d’obra mitjançant processos de tancament, despossessió i explotació».
Finalment, constaten que la recuperació d’aquest període d’empobriment prolongat no s’ha produït fins fa poc temps: el progrés del benestar humà no va començar fins a finals del segle XIX al nord-oest d’Europa i fins a mitjans del segle XX al Sud global. Això coincideix amb l’auge del moviment obrer, els partits polítics socialistes i la descolonització. «Aquests moviments progressistes van redistribuir els ingressos, van establir sistemes de proveïment públic i van intentar organitzar la producció al voltant de la satisfacció de les necessitats humanes», explica Jason Hickel, que afegeix que «el progrés sembla que ve dels moviments socials progressistes».
