Enfront la crisi ambiental, el debat entre ciències socials i ciències experimentals presenta diferents fronts, la majoria dels quals no semblen fàcilment reconciliables. El paisatge es trobaria en un punt de juxtaposició del debat. En aquest sentit, els professionals del paisatge -actors com són en el disseny i/o planejament d’alguns dels usos, especialment els que tenen a veure amb l’ordenació del territori, en la presa de decisions i en actuacions damunt d’ells- poden, amb llurs intervencions, ajudar a fer pedagogia de l’acció global.
Una via d’optimisme respecte a una hipotètica superació es pot trobar tímidament anunciada en les modernes tendències d’anàlisi globalistes, inserides en les diferents variables del denominat canvi ambiental global. Com es veurà, des de perspectives disciplinàries diferents, algunes certament convergents, es plantegen fórmules d’investigació, per a la comprensió dels múltiples i complicats canvis produïts a escala planetària. Alguns d’aquests canvis tendeixen a modificar la naturalesa dels propis sistemes que ens donen suport existencial. Uns canvis cada vegada més ràpids, que els diferents estudis científics cada vegada mostren amb més rigor que el factor fonamental d’aquests canvis va lligat a l’home i a les seves activitats. Justament va ser durant els anys 80 que la comunitat científica que treballava en les anàlisi diverses de la crisi ambiental, va començar a pressionar per a que s’investigués el factor humà com a causa del deterior de l’entorn. Com a conseqüència d’aquest procés, a principis de l’any 90 es llença un programa de recerca internacional, destinat a analitzar com afecta l’activitat humana el deterior de l’entorn, els efectes d’aquest deterior a la societat, i a estudiar les formes de mitigar aquests impactes. Així sorgeix el Programa Dimensions Humanes del Canvi Global en el Medi Ambient (HDP), que conjuntament amb el Programa Mundial del Clima (WCRP) de l’Organisme Mundial de Meteorologia i el Programa Internacional Geosfera-Biosfera (IGB) del Consell Internacional d’Unions Científiques (ICSU), representen el projectes d’investigació més notoris en les anàlisi del Canvi ambiental global. De la fusió dels dos projectes HDP i IGB, es posa de manifest la voluntat d’integració de la dimensió humana amb la biofísica, de la qual en sorgeix el grup de treball sobre el usos i les cobertes del sòl (LUCC).
La dimensió biofísica del canvi global
Per a Walker i Steffen, el terme canvi global, sovint s’entén de forma confusa. Hi ha una tendència a simplificar, relacionant el canvi global al canvi climàtic, i al consegüent escalfament de la Terra, però veritablement el concepte abasta molt més. Hi ha d’altres components més immediats com la conversió i modificació directes dels ecosistemes terrestres, la pèrdua accelerada de biodiversitat i l’alteració química de l’atmosfera.
Alguns autors com Saurí&Breton, sostenen que el canvi ambiental és presentat sempre com un fenomen de connotacions negatives. Tot i acceptant l’objectivitat d’aquestes connotacions, reconeixen que són les característiques materials i morals les que guien definicions, valors i actituds davant les alteracions introduïdes en els sistemes ambientals, i en els paisatges. Així doncs, per aquests autors, convindria relativitzar la noció de canvi global i recordar que les accions humanes al llarg de la història pel que fa al medi, i especialment als paisatges, poden ser valorades negativament, però també positivament.
Hi ha tres components coneguts (el canvi del land-use i del land-cover; els canvis en la composició atmosfèrica; i el canvi climàtic) adoptats pel Programa Internacional de la Geosfera-Biosfera (IGBP) com una definició operacional. A aquests, se’ls afegeix un quart factor – els canvis a la biodiversitat – que, des de la perspectiva dels ecosistemes terrestres, hauria de ser considerat tant un component com una conseqüència del canvi global. Seguint la descripció d’aquests components del canvi global, un per un, es discuteixen les seves certeses, escales temporals i interaccions.
