Va ser durant el temporal de fred, neu i vent que va afectar Catalunya entre el 6 i el 8 de gener d’aquest 2010 que el roure gran es va trencar. En paraules de Martí Boada, “el tronc va cedir a la neu acumulada que s’havia convertit en gel i es va esberlar. La caiguada i trencament de l’arbre ha posat de manifest que, malgrat el bon aspecte extern que oferia el roure, el tronc, per dins, s’estava podrint”.
El roure gran, situat davant de l’ermita de Santa Maria, al parc natural del Montnegre-Corredor (Can Preses, Sant Celoni) era un dels arbres monumentals d’interès nacional catalogats per la Generalitat l’any 1990. Tenia uns 400 anys i media 24 metres d’alçada i un perímetre de tronc de 4,65 metres. Segons Martí Boada, el roure no té encara garantida la descendència ja que, tot i el seu bon aspecte, havia fet molt pocs aglans aquest any i no se sap si els que va recollir pel banc de llavors d’arbres monumentals donaran el seu fruit.
El gran roure, testimoni d’un temps i temple de peregrinació
Pel que fa a la conservació del roure com a testimoni d’un temps, la Diputació, que gestiona el Parc del Montnegre està buscant la manera de mantenir el record del roure amb la conservació d’un part de l’arbre “in situ” i la col•locació de plafons informatius i fotogràfics. Tanmateix, es preveu conservar una part del gran roure per mostrar-la i exposar-la al futur Museu del Bosc que s’està projectant a Sant Celoni.
El gran roure era un dels arbres més apreciats de la zona. Tal i com explica Martí Boada, “era un punt de peregrinació, gairebe de culte, de persones i famílies que s’acostaven a ell per veure’l i benerar-lo”. Un exemple del sentiment de pèrdua que ha suposat per la gent de la zona la mort del gran roure és el poema de Jordi Cornudella, que el també poeta i artista Perejaume va penjar-hi.
Dues estrofes del cant de comiat del roure Santa Maria, de Jordi Cornudella
Vaig néixer venturer. Branca per branca
em vaig obrar terra endins i aire endalt
i em vaig fer lloc. Cada tany, cada fulla
en donaven senyal.
Ja vull ser sols record. Mai més memòria.
Perduts tants llocs, el meu poc fa sentit.
Perxò m’abraço, guanyant-hi l’absència,
al vent empedreït.
