En un estudi¹ publicat el 2014 per Farías i Monserrat, quant a actuacions a realitzar, recomanen posar en marxa campanyes d’informació sobre l’estatus de protecció del parc, especialment pels ciclistes i boletaries; promoure l’ús per part de senderistes i muntanyencs perquè tenen més coneixement, i satisfer les seves reivindicacions com senyalització d’itineraris, adequació i manteniment de pistes d’accés, control de la massificació de la zona, especialment a l’estiu; disseny i implementació d’itineraris interpretatius destinats a petites excursions per part dels passejadors; vigilar impactes clau com l’erosió del sòl i l’increment de residus. Sempre acompanyat de campanyes d’informació, educació i sensibilització.

Les incidències principals a resoldre de cara al futur, segons l’administració, són: la massificació dels indrets més coneguts, el bany no autoritzat, la proliferació d’autocaravanes, no seguir itineraris indicats, els gossos sense lligar, l’augment de bicicletes elèctriques, acampades sense autorització, acumulació de deixalles i conflictes amb determinades pràctiques esportives.

Mentre Monsonís considera que “la muntanya és de tots, amb molts peròs”, Busquets conclou “la muntanya no és de ningú, el tema no és tant regular sinó educar”. Hi ha molta feina per fer.

[foto]

^{1 “Los visitantes del Parc Natural de l’Alt Pirineu y la práctica de actividades recreativo-deportivas. Una propuesta de segmentación”.}