Jordi Gispert
El BarMar, la canonada submarina que ha d’unir les grans ciutats de Barcelona i de Marsella per transportar dos milions de tones l’any d’hidrogen verd, va concloure el 2 de juliol la fase participativa. Un període d’uns dos mesos que ha servit perquè l’empresa promotora del projecte a Catalunya, Enagás S.A. (que és part de l’Ibex-35 d’ençà que va sortir a borsa el 2002) hagi fet públiques les xifres que preveu per aquesta obra, i rebut les objeccions i les preguntes pertinents dels col·lectius als quals es va voler adreçar (com per exemple, alguns grups de pescadors o entitats ecologistes).
Les xerrades, de les quals s’ha informat amb un temps just en alguns casos (com denuncien certes de les entitats amb qui s’ha pogut contactar) són un punt clau i d’inflexió en aquesta aposta declarada de projecte prioritari (Projects of Common Interest) per la Comissió Europea (abril de 2024). Una enorme i complexa iniciativa basada en un creixement exponencial (que únicament s’ha sondejat mitjançant les enquestes pròpies de l’empresa al seu sector) del mercat de l’hidrogen verd, que és promogut com una urgent iniciativa amb l’objectiu de mitigar les emissions derivades de les fonts d’energia fòssil.
Aquesta designació continental de preferència habilita, d’una banda, a les empreses promotores d’accedir a uns fons públics molt copiosos, concedits en aquest cas particular per l’Agència Executiva Europea de Clima, Infraestructures i Medi Ambient, per mitjà del seu mecanisme Connectar Europa (CEF-Energia). A Enagás, per al BarMar, ja se li va entregar l’any 2025 el 100% del total del finançament que havia requerit pels estudis mediambientals i també els d’enginyeria previs a iniciar el projecte (en total 28,3 milions d’euros). I permet, per altra banda, facilitar aquells tràmits necessaris per a la seva aprovació.
Font: BarMar
Les etapes del Bar Mar
L’hidrogen (en la forma diatòmica, H2) és la molècula més abundant del planeta i l’univers, però tot i això és la més volàtil (associada habitualment a altres compostos com és l’aigua) i inflamable. Avui dia, s’utiliza en una proporció menor de l’1%, com a vector –un transmissor igual que l’electricitat- de l’energia, amb l’objectiu de descarbonitzar els alts forns de les indústries del metall, i en aplicacions també en el transport pesant (per als camions de gran tonatge, vaixells de mercaderies o avions). Tota la resta s’utilitza per refinar el petroli (50 – 55%), per produir fertilitzants (combinant a altes pressions i elevades temperatures l’hidrogen amb el nitrogen per obtenir amoníac) i també per generar el metanol (unint-lo amb el CO2) i altres compostos que es fan servir en ingents processos químics.
La promoció d’aquest gas com a vector (ja que no es troba lliure en la naturalesa i cal que sigui produït mitjançant una altra font primària) s’ha succeït especialment per normatives més recents com l’Estratègia Europea de l’Hidrogen (de juliol de 2020), la Hoja de Ruta del Hidrógeno (d’octubre de 2020), el Pla REPowerEU (que està vigor des del maig de 2022) o l’última actualizació del Plan Nacional Integrado de Energía y Clima (PNIEC 2023-2030).
En aquest marc, i en la reunió del Consell de la Unió Europea (de l’octubre de l’any 2022) els presidents de Portugal, França i Espanya, van acordar accelerar la xarxa de l’hidrogen verd i construir dos corredors (o hidroductes) principals transfronterers (iniciativa denominada H2med). D’una banda, aquest projecte implicava disposar una nova interconnexió (de 270 km de longitud) entre Celorico da Beira (Portugal) i el municipi de Coreses, a Zamora (batejada com a CelZa). I de l’altra, unir la xarxa d’hidroductes prevista per tot l’estat, amb un nou ducte submarí (pioner a escala internacional amb aquests trets particulars) que connectaria Barcelona i Marsella, recorrent pel fons del mar, i a diverses profunditats, 400 kilòmetres totals.
Font: BarMar
Aquestes dues iniciatives, i les altres canonades que haurien de permetre desenvolupar la xarxa d’hidroductes de l’estat, es van entrar com a projectes prioritaris a Europa, i ara hauran de superar per separat (malgrat ser interdependents i formar part d’un conglomerat homogeni) els seus tràmits més concrets. Fa dos anys, el 2024, van autoritzar a Enagás per tirar endavant tot el conjunt d’iniciatives (des del Consell de Ministres) i el Congrés dels Diputats va designar-lo com a gestor provisional de la xarxa planificada per transportar hidrogen verd. Pel que fa al cas del BarMar, el juny de 2025, la companyia Enagás, conjuntament amb dues de les més potents del continent en qualitat d’operadores de transport i distribució de gas (les franceses Natran i Terega) van constituir l’empresa (la fórmula requerida) per gestionar el projecte, que va començar amb les fases prospectives (entre 2025 i aquest 2026) i va continuar amb el període de trasllat als ciutadans (del 8 de maig al 2 de juliol de 2026). Les metes més imminents, exposades al seu prospecte i inquirides en la reunió realitzada el passat 11 de juny al poble de Malgrat de Mar, se centren ara a llençar, al llarg del 2027, el pla a informació pública (una fase en la qual podrà al·legar-se al projecte definitiu) i començar a construir la infraestructura cap al 2029 per enllestir-la abans del 2032.
Xifres i contradiccions
Aquest ducte submarí no ha definit encara el seu recorregut particular. És un tema que resta a l’expectativa que concloguin els estudis d’ecologia i geologia que s’estan duent a terme. Els membres de la companyia asseguren que la nova canonada “causarà el mínim dany al fons marí i que no creuarà les zones protegides pertanyents a la Xarxa Natura 2000, ni la gran àrea del Corredor de Migració de Cetacis del Mediterrani”. D’altra banda, afirmen que aquest hidroducte, constituït per tres capes reforçades amb acer, amb polímers i amb formigó “és completament infal·lible i inclourà, a més a més, sistemes de monitoratge de fibra òptica, capaços de detectar anomalies, i també vàlvules d’aïllament remot”.
La red Gas No Es Solución, una plataforma que incorpora a més de 30 entitats que incentiven la justícia energètica i climàtica, veu les coses d’una forma diferent. Marina Gros, una de les representants i responsable de l’ àrea d’energia i clima d’Ecologistes en Acció, observa que “la versió prèvia del projecte presentat no explicita en quina forma previndria o actuaria l’empresa, enfront de fugues perilloses del gas que transporta el ducte, destrosses de les xarxes d’arrossegament, de les àncores molt pesades, o accions de sabotatge, com la que va succeir, fa ara quatre anys, amb el parell de gasoductes Nord Stream que uneixen Rússia i el nord-est d’Alemanya pel mar Bàltic”.
D’altra banda, els tècnics de la companyia garanteixen que aquesta canonada transportarà 2 milions de tones anuals només d’hidrogen verd (que és el color que identifica aquell hidrogen produït amb energia renovable). Però el fet és que assolir això requeriria usar una quantitat enorme d’energia i, per tant, destinar hectàrees de sòl ara no ocupat amb notables instal·lacions fotovoltaiques i solars destinades únicament a la producció d’aquest gas, amb tot allò que implicaria. El PNIEC (2023) ja preveia instal·lar abans de 2030, 11 nous gigawatts (GW) d’electrolitzadors (que són aquells dispositius que funcionen mitjançant electricitat i que permeten dur a terme l’electròlisi, el procés que és necessari per separar les molècules de l’aigua). Dels diversos escenaris d’increment de producció d’hidrogen verd plantejats per a l’any 2030 per l’empresa Enagás, fins i tot el menys optimista ja preveu disposar al conjunt de l’estat de 13,4 GW d’electrolitzadors i produir d’aquesta forma, únicament, 1,6 tones d’hidrogen renovable (que no arriben al que es diu que hauria de transportar el BarMar). I sols per poder fer això, que és totalment insuficient per complir les expectatives prefixades, faria falta instal·lar 43,26 gigawatts addicionals de potència de renovables, quasi el 50% de la potència renovable que hi ha en aquests moments. Sobre això, Marina Gros assegura que «en un context en què l’energia renovable està estable o estancada, ampliar la producció d’hidrogen verd suposaria que la nova energia renovable instal·lada s’hauria de dirigir en exclusiva als electrolitzadors, en lloc de poder contribuir a descarbonitzar la xarxa en conjunt, i a assolir el gran objectiu d’eliminar la nuclear i també els combustibles fòssils«.
Font: Red Gas no es Solución
Tot això per no parlar de l’enorme despesa d’aigua que precisen aquestes plantes d’electròlisi (la que s’empra en el procés, per tractar l’aigua residual o per tal de refrigerar els diferents electrolitzadors). Per al pla confeccionat per Enagás amb una menor ambició (de produir 1,6 tones d’hidrogen verd a l’any) ja farien falta més de 100 hm3 (uns 100.000 milions de litres) d’aigua, capacitat que equival a omplir en total 40.000 piscines olímpiques!
Font: Red Gas no es Solución
Afectació al fons marí
L’empresa, amb el fi de controlar les possibles afectacions a tot l’entorn, apel·la al monitoratge i seguiment d’aquest procés, tant el de la investigació, com després el d’instal·lació. Tanmateix, reconeix que els corrents marins es poden veure alterats, que pot haver-hi terbolesa i canvis en els sediments, i igualment molt més soroll. Tot això podria afectar plenament a les brànquies dels diferents peixos, a la comunicació entre els cetacis, a aquells hàbitats bentònics (els del fons), i podria fer disminuir l’eclosió d’ous, la multiplicació del plàncton, i generar conseqüències en cascada a la cadena alimentària i als diferents ecosistemes. Enagás, per altra banda, reconeix que el procés de construcció incidirà en un total de 273 hectàrees de substrat, i que tota la instal·lació s’allargarà uns 1.700 dies.
OceanCare, una ONG internacional que es dedica a la recerca i la conservació marina, ha al·legat en el procés, argumentant que “un temps d’instal·lació tan llarg coincidirà amb períodes d’alta rellevància biològica, entre els quals la migració de la balena mediterrània, el rorqual (Balaenoptera physalus), l’estació nidificant de la tortuga babaua (Caretta caretta) i el pas habitual per aquestes àrees d’altres espècies marines protegides”. Segons aquesta entitat “l’exposició a llarg termini requereix una avaluació ambiental amb un enfocament sistèmic, contemplat ja per la Directiva Marc sobre l’Estratègia Marina (2008). En comptes de valorar cada pressió d’una manera independent, faria falta considerar l’efecte acumulatiu que es deriva del soroll, de la pertorbació del fons, l’afectació dels hàbitats particulars, la suspensió de sediments, l’increment del trànsit marítim i altres pressions humanes existents que actuen simultàniament, així com també altres factors com ho és el canvi climàtic”.
Enagás, amb les seves sòcies franceses, hauria d’incorporar tot el retorn que ha rebut i aquestes consideracions de les diverses entitats, i també de particulars, que han pres part en el procés. I per al 2027 elaborar el projecte definitiu, o bé pensar si com s’ha anat demanant, i com així exigeix la llei, el paralitza i el posa en Standby, per valorar la conveniència i els efectes perniciosos que podria comportar no sols aquesta canonada submarina, sinó tota la xarxa d’hidrogen verd i les noves instal·lacions planejades tant als Països Catalans com també al conjunt de l’estat.
