“Només protegim allò que estimem. Només estimem allò que coneixem. I només coneixem allò que ens ensenyen”. Aquesta frase, atribuïda a l’oceanògraf Jacques Cousteau, però redactada uns anys abans (el 1968) pel poeta senegalès Baba Dioum, torna a situar-se amb molta força a l’epicentre aquest dia de Sant Jordi, ple d’estètica i bellesa, enmig de joia i primavera, però amb un defecte de base que, amb l’ajuda de les institucions i de la pròpia ciutadania, pot redreçar-se.

L’emblema principal de la tan nostrada Diada de Sant Jordi,que és la flamant rosa vermella, ve de fora i acumula, fins a poder ser venuda per llançar-se just després en molt pocs dies, una llista força extensa de problemes ambientals que poca gent sap apreciar, per la manca d’informació, i que li impedeix de passar a actuar, conseqüentment, per corregir.

La Diada d’aquest 2026

Amb les dades que es desprenen del gran mercat majorista de l’entorn de Barcelona i de tot el sud d’Europa (Mercabarna), es preveu que aquest Sant Jordi sigui el millor de la història en afluència de persones, perquè cau entre setmana, perquè és lluny dels dies festius, i perquè progressivament va interessant més col·lectius.

S’estima que s’hi vendran vora d’uns 7 milions de roses, una xifra que podria ser més gran sense l’alça de preus constant que s’accelera pels conflictes i les crisis mundials, i que suposa al voltant d’un 30% del total de vendes anuals. El complex de 4,5 hectàrees més proper a l’aeroport (Mercabarna-flor) n’ha distribuït més de 2.300.000 i torna a constatar un any més la procedència tan llunyana d’aquestes flors i roses que, en una immensa majoria, han de travessar l’oceà, des de l’Amèrica del Sud fins al continent europeu, per arribar a les llars de tCatalunya.

D’aquests 7 milions de roses, en concret, 5,6 (que és el 80%) ha viatjat des de Colòmbia, on es cultiva en altitud, un 15% d’Equador i únicament un 5% dels Països Baixos. Hi ha colors per poder triar i al voltant de 100 varietats, però són només tres les que acaparen l’atenció: la rosa Freedom (produïda a Colòmbia i Equador), la Red Naomi (Països Baixos i Colòmbia) i l’Explorer amb textura vellutada i pètals més eixamplats. Totes elles, sense fer cap excepció, són produïdes en sistemes integrats, i requereixen notables quantitats d’aigua, tractaments amb pesticides (per cenyir-se al ritme que pauta el negoci), nombrosos fertilitzants, i gran despesa d’energia i combustible (pel transport i pels sistemes requerits quant a la refrigeració).

Gran impacte ecològic

Tot plegat, quantificat i resumit, es dedueix que el gruix de roses que es vendran aquest Sant Jordi, han gastat per produir-se i distribuir-se, més de 70 milions de litres d’aigua, amb els quals podrien omplir-se 28 piscines olímpiques! I han emès 20 kg de CO2 equivalent que contribueixen a l’escalfament global d’una manera rellevant i que equivalen als gasos que produeixen 4.000 o 5.000 cotxes durant un any!

Tot això, deixant a banda l’empobriment que genera per al sòl l’aplicació de tants productes agroquímics, els ingents fertilitzants artificials que s’utilitzen o el terreny que ocupen les explotacions, que sol ser extens i que es disposa en hivernacles per protegir aquestes plantes de les glaçades intenses i les calors més extremes, que malmeten flors i brots. Malgrat tot, queda ben clar que una rosa més propera, encara que fes servir químics, reduiria fins a més de la meitat els perjudicis esmentats per a l’entorn.

Qui cultiva a Catalunya?

La pregunta, arribats en aquest punt, és evident: hi ha roses catalanes? La resposta és que sí, però queda només un productor (fa uns anys n’hi havia uns quants més), a la comarca del Maresme, que prefereix no explicitar el nom de l’empresa ni el seu pels problemes que li origina aquest plus de propaganda, ja que no pot abastar els requisits i les alces accentuades de demanda. Té el que té, uns 12.000 metres quadrats, dos hivernacles (a banda d’altres cultius) i un sistema integrat que, a desgrat del que ell voldria, ha d’emprar insecticides, i també puntualment, bàsicament a la tardor, algun producte fungicida.

Fa molts anys que s’hi dedica i ha buscat la transició per cavalcar cap a un sistema molt més net. Cap al 2015, va iniciar una prova amb l’IRTA (l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries), per veure si aquestes flors que ven encara per Sant Jordi (uns pocs milers) podien créixer igual de bé sense aplicar productes químics. Per combatre les plagues tan importants dels molts insectes diminuts que afecten els cultius de roses (més encara amb l’augment de temperatures i els hiverns més escurçats) deixava anar una solució constituïda per petits depredadors que eliminen d’aquesta forma els animals perjudicials. Biologia elemental que, tanmateix, s’ha de produir expressament al Regne Unit i que té un preu que és força car. Aquest fet i l’estètica diferent (forma diversa i no estandarditzada de les roses acabades) van fer que, al cap de sis anys de provatures, no es veiés l’opció viable, i doncs rendible, de seguir per aquest camí.

Promeses i solucions

Mercabarna, alguns grups de majoristes i la Generalitat empren campanyes per atreure clientela amb noms que criden l’atenció de la ciutadania, com és la Rosa Catalana. Però el cert és que el gran mercat només potencia la petita pagesia i aquell comerç local en altres branques productives, com les fruites i hortalisses, a través del projecte o iniciativa més recent De Proximitat Mercabarna.

Mentrestant el productor que encara queda, va pensant a abandonar, perquè el suport que va demanar a alguns alts càrrecs del Govern que van prometre un compromís, mai no ha arribat. Insisteix que es necessiten més estudis i alguna compensació -o subvenció- perquè la pagesia pugui veure amb bons ulls testar models de producció respectuosos a la seva explotació.

Enmig de clams per un costat i propaganda molt buida de contingut per altra banda, la consciència ciutadana pot ser un bon punt d’inflexió per reclamar contundentment el que no seria complicat de disposar: la Rosa Catalana produida a Catalunya. Només cal situar per davant de l’interès i dels diners el respecte per la natura i pels productes propis i de proximitat. La Rosa de Sant Jordi, se’ns dubte, n’hauria de ser un.