Els biòlegs del projecte, aprofiten l’alliberament dels pollets per fomentar la consciència natural i la relació de l’espècie amb els nens. Una manera de fer educació ambiental formant part de la vida animal del seu entorn més proper.
[foto]
La població d’Òlibes a Catalunya ha patit una disminució del 30% en només els darrers 20 anys i són actuacions com aquesta les que preserven la seva conservació. Diverses entitats ecologistes ja han alertat sobre la forta disminució de la població de les òlibes a arreu d’Europa, arribant a estingir-se un 50% de la població en alguns indrets mediterranis.
A Catalunya només hi ha unes 1.000 parelles, la majoria d’elles criades en captivitat.
El Departament de Territori de la Generalitat ha posat en marxa un projecte de recuperació de l’espècie, juntament amb diverses entitats ecologistes, per potenciar la seva cria en captivitat i l’alliberament en el seu entorn natural. Així mateix, la comunitat educativa s’ha sumat a la iniciativa per implicar la ciutadania en la protecció d’aquesta au, darrerament molt castigada per atropellaments o enverinaments amb pesticides.
Un dels factors principals en la desaparició de les òlibes és la transformació dels espais rurals
Segons els experts, moltes moren atropellades durant la nit, que és el moment en què cacen. També es veuen profundament afectades pels pesticides i productes químics que empren els pagesos, que moltes vegades acaben amb el seu aliment principal, els insectes i els ratolins, i, en ocasions, moren enverinades.
“L’òliba escasseja al Pirineu i prefereix les zones baixes, altituds de menys de 800 metres”, diu en una entrevista a TV3 Abel Julien, cap de la unitat de divulgació de l’Institut Català d’Ornitologia, que explica que el seu hàbitat es troba en espais agroforestals on es combina els camps de cultiu de cereal amb zones boscoses. “Les densitats més importants es troben a les planes de comarques com el Segrià o el Pla d’Urgell”.
L’Òliba sempre ha estat un animal envoltat de misticisme. Els seus ulls negres que miren fixament, el bec punxegut cap avall, la cara en forma de cor. Per naturalesa, els agraden els espais foscos i grans, per això era habitual trobar-ne nius als campanars de les esglésies o a les golfes de masies. Actualment, es consideren ocells molestos i s’intenta evitar per tots els mitjans que ocupin aquests tipus d’espais. Amb els nous projectes de cria i alliberament, i les activitats de formació ambiental, es vol crear consciència sobre la importància d’aquestes aus al nostre ecosistema i millorar la relació que tenim amb elles.
