Un bon coneixement del sòl i les condicions microclimàtiques del lloc, una curosa selecció de les espècies a integrar i una actitud col·laborativa amb l’entorn formen part de la recepta per crear, del no res, un xerojardí autosuficient i profús en espècies atractives però resistents a l’escassetat d’aigua. L’atzavara, l’espart o les plantes aromàtiques, però també determinats arbustos i arbres es poden donar de manera natural sense més necessitat que l’aigua del cel. El sòl, abans nu, queda cobert per grava, rocalla o cobertes vegetals (mülch) que el mantenen protegit de la calor i controlen la pèrdua d’aigua per evaporació i el creixement de males herbes.

A escala domèstica, són moltes les pràctiques per mantenir la vegetació amb una mínima despesa hídrica: la incorporació de plantes crasses i aromàtiques als nostres balcons, l’adopció de criteris com el reg a primera hora del matí, els sistemes de reg gota a gota o amb mànega exhudant, la protecció del terra, lacorrecta orientació de les plantes i la seva zonificació en funció de les necessitats de reg, la captura d’aigua de pluja o el reciclatge d’aigües procedents d’altres usos de l’habitatge.
Els ensurts de la sequera i la necessitat d’adaptació als efectes del canvi climàtic a la Mediterrània han animat els darrers anys la generalització de l’ús d’aigües freàtiques o pluvials per al reg de jardins a les ciutats. La xerojardineria a les zones verdes públiques seria un valent pas endavant per concebre uns espais vegetats inspirats a l’entorn natural, i amb un ajustadíssim ús dels recursos hídrics existents, que complementin l’esforç realitzat als habitatges per estalviar cada gota.