De fet, sortint de la cerimònia celebrada el dia 7 a l’església romànica de Gallifa i en la que, a més del bisbe, hi van participar 8 sacerdots més, vaig veure una papallona que em va fer pensar que Mossèn Dalmau ja havia volat de la seva “bastida” com anomenava ell al cos. Aquell cos encerat del que tothom es va poder acomiadar i que reposava guardat en un taüt senzill, com era ell, i acompanyat de dos elements que l’identifiquen i simbolitzen la seva lluita: l’estelada, reclamant -com ell havia fet sempre- la independència de Catalunya, i una branca de roure, arbre perenne que acull la força de la natura que sempre va defensar i protegir. Una defensa que el va portar a demanar -i aconseguir- el “nihil obstat” (permís canònic) del bisbat de Vic per convertir en tota una Mare de Deu de l’Ecologia una talla de fusta d’una Mare de Deu romànica -del segle XI- trobada a les golfes d’una masia dels voltants d’Olot, i que li havia ofert el seu amic i col·leccionista Jesús Prujà. Una figura que va ser entronada el 13 de juliol de 1986 en una cerimònia que es va celebrar a l’esplanada del Castell, a l’aire lliure, i en la que la Mare de Déu de l’Ecologia va ser portada a braços pels assistents, convertint el Castell de Gallifa en el primer Santuari Ecològic del món.
“Ens agradaria que el Santuari fos un referent de pau i harmonia. Que la nostra joventut no oblidés que naturalesa som tots i que sense ella nosaltres deixem d’existir. Pretén ser un racó per escoltar-hi aquell silenci que ens parla en el nostre interior i ens fa escoltar la nostra consciència, lluny dels sorolls de la vida postmoderna.”, m’havia explicat Mossèn Dalmau. I aquest és el seu llegat a Gallifa, un espai que amb els anys ha anat creixent i incorporant nous elements, naturals, escultòrics, poc a poc, mica en mica, amb amor i dedicació, amb insistència i perseverança… Un espai pel qual ell tenia projectes com l’organització de jornades sobre medi ambient, o la creació d’una hostatgeria que acollís visitants que volguessin fer-hi un retir.
Uns projectes pels que estic segura que continuarà vetllant des d’allà on sigui, potser des del mateix Castell. De fet, ell volia que l’escultura de Jaume Rodri i Josep Plandiura que des del novembre del 2016 culmina la pujada al Castell, al costat de les escales que condueixen a l’Ermita, acollís, a modus de mausoleu, el seu descans etern com a fundador del santuari i inspirador dels valors que en aquest espai s’hi respiren: Natura, Espiritualitat, Catalanitat i Justícia Social.
Mossèn Josep Dalmau, gràcies per tot el que heu fet, amb amor i humor.
