El clima mediterrani suporta un bon grapat de connotacions positives, sobretot pel benestar dels qui hi residim i d’aquells que, en un moment o altre, ens visiten. No obstant és un clima capritxós i impulsiu que, més del que ens agradaria, pot jugar males passades. Els estius es presenten severs i durs, dominats per temperatures notablement altes i una sequera no manco menyspreable, mentre que l’estació que segueix, la tardor, es sol encapritxar en vomitar pluges torrencials d’alta intensitat. Com es sol dir entre amics, per gustos colors. Per la natura però, la sinèrgia d’ambdós escenaris pot ser devastadora, inclús irreversible o irrecuperable.
Les conseqüències d’episodis tals com incendis forestals no són efímeres. Aquestes, òbviament comencen amb els primers metres cremats, i incrementen a mesura que la superfície devastada augmenta. No obstant, perduren en el temps, en molts casos, en una escala temporal superior a l’humana. El cas d’Andratx tristament es presenta com un exemple paradigma d’aquesta elongació. La gran massa forestal cremada, amb un aboliment integral dels estrats arboris i arbustius, suposa una desprotecció desmesurada del substrat, quedant eliminat el paper de fixació que juga la vegetació en qualsevol ambient. Endemés però, per a més inri, cap sumar-hi les condicions topogràfiques vigents a la zona, amb pendents pròpies d’ambients muntanyencs, caracteritzades per inclinacions que desafien contínuament a la gravetat. L’escenari descrit és el que encén l’alarma de la sinèrgia, d’aquella suma de factors i condicions resultat de la qual es poden perpetuar les conseqüències negatives del problema inicial. Si aquest passa per una pèrdua irreparable d’uns apreciats valors ecològics – pèrdua d’espècies vegetals i animals -, la suma de factors pot suposar problemes estructurals, inclús amb amenaces de cap a la població local.
L’efecte sinèrgic derivat de la desaparició de la cobertura vegetal, les condicions topogràfiques existents, i l’aigua de pluja caiguda pot esdevenir en un procés potencial d’erosió per a les zones afectades, incrementant el risc d’esllavissades i el perill al qual la població pot estar exposat. Les característiques geològiques i estructurals de la Serra de Tramuntana endemés semblen mostrar-se sensibles als processos gravitacionals, registrats i estudiats per experts al llarg dels darrers anys. D’aquí doncs, cap tornar al clima al qual estem sotmesos. Si el incendi es desenvolupà en unes condicions d’altes temperatures i sequera, les conseqüències d’aquest es poden perllongar sota unes condicions inverses, vestides amb temperatures més baixes i amb presència important de pluges.
Des del punt de vista físic, el medi natural es tan impressionat com complex a l’hora d’entendre-ho i estudiar-ho, i per extensió també, ho és a l’hora de planificar-ho i gestionar-ho. Una quantitat titànica de factors són els que esdevenen dita complexitat, que amb les seves infinites interaccions, fan que un gran nombre de processos s’hagin d’entendre primer, per a després poder tenir una interpretació òptima del què és el medi, i del què passa amb ell i en ell. La planificació primer, i les mesures de gestió després, no han de ser un fet gratuït, ni tampoc esdevenir un tràmit administratiu banal. Si es vol apostar per a la seva conservació, aquestes accions han de passar per mans de professionals, d’aquells que han destinat hores de la seva vida a intentar incrementar el coneixement sobre com entendre i interpretar cada un d’aquests agents i processos, i a com aquests donen forma a les condicions naturals de la nostra Terra.
Si bé és cert que la responsabilitat dels focs a Mallorca aquest estiu és sols d’aquells que els iniciaren – no hi ha dubte al respecte -, cap fer una reflexió, pot ser crítica, de la planificació feta amb anterioritat i de l’aposta que el Govern féu uns mesos abans amb l’acomiadament de bona part del personal destinant a la prevenció d’incendis forestals a les Illes. Fins que el Medi no s’entengui com a un element important a considerar no haurien de valer les excuses, ni les lamentacions, ni els emperons un cop es produeixi de nou algun episodi com el d’aquest estiu a l’illa.
La responsabilitat dels governants, en aquest cas, ha de passar per l’anticipació i per la prevenció, i no per la lamentació un cop la devastadora realitat. El intrusisme avariciós del poder polític en temes claus com sanitat, educació, però també medi ambient, sembla derivar amb resultats negatius. La idiosincràsia de la natura fa que aquesta hagi de ser tractada, planificada i gestionada per persones amb coneixement de causa. Només aquestes persones podran acurar amb precisió com planificar, com gestionar per a complir amb la planificació designada, i quins mitjans humans i materials són necessaris per a obtenir-ne un èxit raonable. Mentre es segueixi obviant aquest protocol vestit de sentit comú, es seguirà obviant la importància de la natura com a element a “governar”.
