La població humana no arribava al milió quan es va iniciar l’activitat agrícola, fa uns 10.000 anys, des de llavors la població s’ha disparat exponencialment fins arribar a superar els 6.000 milions actuals . Tot i que les proporcions de creixement han tendit a minvar durant la última dècada, la població continuarà creixent frenèticament amb un efecte d’inèrcia. Les projeccions sobre el nombre de població a finals del segle XXI varien entre 6.000 i 19.000 milions, depenent de la fertilitat que s’assumeix. Algunes projeccions probabilístiques, segons Lutz, indiquen que hi ha un 95% de possibilitats que la població rondi entre 10.000 i 12.000 milions al 2050 i entre 15.700 i 17.300 milions al 2100. La població creixerà amb un mínim de 1.000 milions per dècada durant els pròxims anys.
Tot i això, aquestes xifres poden ser enganyoses si no es té en compte l’heterogeneïtat de les dades de proporció de creixement en diferents regions del món. Gran part del creixement tindrà lloc en les regions del món en vies de desenvolupament, on les proporcions són més grans que en el context global. Hi haurà diferències regionals ben significatives, amb grans increments de percentatge a Àfrica i a l’Oest d’Àsia. Àsia Central minvarà la porció de població (però no el nombre) i el Sud i Sud-Est d’Àsia romandrà en una proporció constant del total.
L’ impacte que els humans tenen en els ecosistemes és determinat per l’anomenada equació “PLOT” (CSIRO, 1995); una funció que avalua la mida de la població (Population), estil de vida (Lifestyle), organització (Organization) i tecnologia (Technology). L’estil de vida juga clarament un paper clau a l’hora de determinar la magnitud de l’ impacte. La organització social i política també és important, per exemple: els països de l’Europa de l’Est consumeixen considerablement menys energia per càpita que els EEUU o la Unió Europea, a causa de la normalització de l’ús dels transports públics i l’hàbit en l’estalvi d’energia. Per a Lutz, la tecnologia en sí té una forta influència en el nivell en què les activitats humanes afecten el sistemes de la Terra. Un exemple dels efectes en el canvi d’energia en els nostres paisatges es posa manifest de forma rellevant, amb un increment molt notori de la superfície forestal, un aspecte altrament poc treballat des de la perspectiva de la correlació canvis d’ús-canvis de paisatge.
Amb la globalització econòmica, les “petjades ecològiques” de grups particulars de gent i nacions s’estan estenent a llocs distants. En el cas de Barcelona la petjada ecològica individual dóna un valor d’unes 3,5 has. per persona/any i la petjada global dona una superfície aproximada sis-centes vegades superior al municipi total, segons Relea&Prat.
Amb el ràpid creixement de les poblacions humanes i de les seves activitats, aquestes petjades també creixen en intensitat, sobreposant-se en l’àrea i ampliant-ne l’ impacte. Si les agafem conjuntament, són tant considerables que afecten de forma mesurable als compartiments principals dels sistemes de la Terra com l’atmosfera, els sòls, els biomes terrestres i costaners, i els fluxos de matèria i energia entre aquests compartiments. Aquesta és l’essència del canvi global.
A escala local, s’observa com, per exemple, el massís del Montseny, el pas d’un massís primari -agrosilvoramader- a un massís terciari -parc natural: conservació i oci- ha modificat completament la fesomia dels paisatges, amb una regressió de la mosaicitat a favor del paisatge en continuum.
L’abandó, a partir dels anys 60 i fins el 2000, de les activitats productives, concretades amb el tancament d’uns 700 masos (90%), tot i la reconversió d’alguns d’ells en equipaments o serveis, o be mantenint i restaurant la seva arquitectura per nous estadants, no representa de cap manera la continuïtat de l’empremta en el paisatge derivada de l’apropiació primària històrica. Aquest canvis d’ús representen una modificació important en diferents processos, com el canvi en l’estructura i la composició de la biodiversitat, modificació rellevant en el cicle i en els balanços hídrics, augment de la combustibilitat dels sistemes forestals, i sobretot una expressió paisatgística, tendent a l’homogeneïtzació morfològica i cromàtica de les cobertes.
