Encara no hem demostrat prou capacitat per anticipar les conseqüències negatives de la nostra aventura espacial
Fins ara hem aconseguit que l’ésser humà trepitgi la Lluna i es mantingui vivint a l’espai més proper a la Terra. Ara fins i tot desitgem que habiti altres planetes. No obstant això, les conseqüències negatives que pugui generar aquesta conquesta de l’espai no s’han previst. I tot malgrat les primeres seqüeles que ja va deixar el llançament, ara fa cinc dècades, del primer satèl·lit rus, l’Sputnik.
Els recursos per a l’exploració, tot i costosos, són infinits, però dialècticament limitats pel que fa a la nostra habilitat per utilitzar-los de forma correcte i equitativa per a tothom. Mentre el camp de l’exploració espacial creix amb passes de gegant, la llei de prevenció que la protegeix és encara primigènia. Tot i imposar lleis, tractats i obligacions, encara no hem demostrat prou capacitat per anticipar les conseqüències negatives de la nostra aventura espacial.
Restes fantasmals
Es considera brossa espacial tot tipus d’objecte orbitant al voltant de la terra que es troba inactiu o oblidat a l’espai. Tornavisos, lents, guants, partícules de combustible, plaques de pintura, partícules d’alumini, parts de satèl·lits, panells solars, coets, fases de coets o satèl·lits inactius; tot són objectes que orbiten a una velocitat de 20.000 quilòmetres per hora i que representen una gran amenaça. Una petita partícula pot convertir-se en un míssil destructiu per a una nau espacial en activitat.
Sense anar gaire lluny, la deixalla espacials des de la primera missió Sputnik s’han anat acumulant i avui dia representa una gran amenaça per a futures missions. També durant el seu viatge a la Lluna i el posterior allunatge, els astronautes de les missions Apollo van deixar més de 50 tones d’escombraries, tres vehicles lunars i bases de llançament sobre la seva superfície. De vegades, l’Estació Internacional Espacial ha de desviar la seva òrbita per no topar amb restes de brossa espacial.
Es consideren tres categories de deixalla espacial
El primer tipus de restes són de menys d’un centímetre de diàmetre i es denominen ‘microdeixalla’. Hi ha prop de 35.000 milions d’elements d’aquest tipus, i provoquen erosió a la superfície d’altres artefactes en activitat. La segona categoria de de restes mesuren entre un i deu centímetres i compten amb 500.000 existències. Aquestes provoquen forats als satèl·lits. Finalment, les més perilloses, amb quantitats que ascendeixen a 19.000 objectes, fan més de 10 centímetres i ocasionen danys irreparables i destrucció total.
Entre indemnitzacions i tècniques insuficients
El 1972 es va establir el Tractat o Convenció de Responsabilitat Internacional sobre els possibles danys causats per objectes espacials. El document es va enfocar a responsabilitzar els països participants de l’exploració espacial perquè indemnitzessin qualsevol territori aliè a la seva jurisdicció sobre el dany que el seu instrument, objecte o missió li pogués causar. No es va implementar el tractat fins l’any 1979, quan l’estació nord-americana Skylab es va estavellar en territori australià, sense causar danys civils. En conseqüència, el govern australià va reclamar una ridícula suma de 400 dòlars per deixalles, quantitat saldada pels Estats Units 30 anys més tard. L’any 2001 l’estació espacial russa MIR va ser retirada de la seva òrbita després d’un accident ocorregut quatre anys abans. Com que es tracta d’una enorme estructura abandonada a l’espai i una amenaça latent per a la civilització, es va retirar submergint-la a l’atmosfera terrestre a l’àrea del Pacífic sud, zona totalment despoblada. La missió va ser un èxit i, tot i que algunes restes van enfonsar-se en aigües gelades del sud, no va causar cap dany civil.
Atreure restes cap a l’atmosfera terrestre s’ha convertit, de fet, en un excel·lent mètode per retirar objectes obsolets de l’espai, ja que aquests s’incineren i es fraccionen en petites partícules que desapareixen quan s’aproximen a la superfície terrestre. Tanmateix, aquesta tècnica només és útil per a objectes que encara poden ser maniobrats i redirigits cap a l’atmosfera, i no pot aplicar-se en elements més petits, desconeguts i inoperables.
Actualment s’utilitzen radars de seguiment, telescopis terrestres i càmeres espacials per a la detecció i observació contínua d’aquestes restes fantasmals. La gran majoria d’aquestes sobralles es troben en òrbites baixes, a prop de 400 quilòmetres al voltant de la Terra (LEO, de Low Earth Orbit). També un percentatge important orbita a més de 36.000 quilòmetres de distància de la superfície, en la línia equatorial anomenada ‘Cinturó de Clarke’ o ‘òrbita geostacionària’ (GEO, de Geostationary Orbit).
En aquesta òrbita hi ha satèl·lits GPS, de telefonia i televisió i, en menor quantitat, de caire científic. Hi ha una teranyina tan gran de satèl·lits que, si ens aturéssim més enllà de l’òrbita GEO, amb prou feina podríem visualitzar la superfície terrestre. S’estan estudiant dues alternatives per a la neteja de satèl·lits per a les dues òrbites. En primer lloc, s’ha pensat a utilitzar una òrbita ‘cementiri’ on puguin descansar tots els satèl·lits inactius, a causa de l’alt preu que suposaria una missió concreta que netegés l’òrbita geostacionària. Aquesta opció només seria factible per als satèl·lits que encara tenen combustible per ser maniobrats, no per als satèl·lits morts.
Per a objectes en òrbites LEO, l’entrada a l’atmosfera, amb prèvia precisió del lloc d’entrada, seria la tècnica més barata i efectiva. S’està estudiant la instal·lació d’un petit dispositiu d’arrossegament que es dispararia un cop s’inactivés el satèl·lit. La interacció amb el camp magnètic terrestre generaria una força d’empenta cap a la superfície, que atrauria el satèl·lit cap a la superfície i l’incineraria per efecte de la fricció atmosfèrica. Però ara per ara no s’ha arribat a una decisió final.
