Amb tot, es manté la inèrcia de la “democràcia restrictiva”, perquè “no hi som totes”, falten les entitats de la societat civil (ICHN-IEC, Consell de Protecció de la Natura, Organismes de la UE vinculades a la Xarxa Natura 2000, entitats del tercer sector ambiental com la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola, etc…) que han participat, organitzat xerrades, debats i han presentat propostes molt clares per consolidar el futur de Collserola com a espai natural comú.
És preocupant que en el debat no hi siguin les entitats ecologistes, perquè qüestionen la posició unitària de les administracions: “el PEPNAT s’ha d’aprovar abans de les eleccions”, diuen sense avergonyir-se’n!. Igualment preocupant és que falten les entitats científiques. Les universitats no han pogut aportar ni un sol acte públic, ni documental a l’expedient administratiu al llarg dels 4 anys entre l’Avanç de Pla (2015), l’Aprovació Inicial (2018) i ara, amb presses, cap a l’Aprovació Definitiva (2019). No s’ha fet un debat metropolità d’alçada científica i social sobre què representa el Parc Natural de Collserola per Barcelona i per Catalunya; el parc pròxim a les quatre universitats catalanes de prestigi internacional (UB, UPC, UAB i UPF); i sobretot, el parc més proper per a 3 milions de ciutadans de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, del Baix Llobregat i de les comarques industrials del Vallès.
El PEPNAT què ha de ser?
Estem parlant doncs de la importància escènica i estratègica del Parc, de visualitzar què ha de ser Collserola per les administracions i què ha de ser Collserola per a la ciutadania. Les entitats ecologistes acceptem fer el “paper del dolent” com actors de la consciència dels que no hi són representats: la fauna i la vegetació protegida per legislació europea i que sense dret ni vot resta presonera en la cel·la de la biodiversitat malmesa. Apliquem els “masters” de l’activisme per posar en contradicció les bones intencions dels nous llenguatges ambientals (serveis Ecosistèmics, biodiversitat, connectivitat, etc…) del document que volen aprovar, mentre mantenen normatives legals obsoletes del PGM de l’any 1976, quan el concepte medi ambient es desconeixia per la ciutadania i no gens present per la normativa. Es del tot inacceptable que es renunciï a l’objectiu de superar aquesta contradicció i fractura conceptual des del principi.
Ha de ser una eina per garantir la protecció que comporta la “Declaració de Parc Natural de 2010” i ha d’aconseguir els objectius ambientals del PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) i de la Xarxa europea Natura 2000, de la qual en forma part, en siguin realitzables en un context metropolità complex. Els recursos econòmics i humans de Collserola, tot i ser insuficients, són els més elevats de la preservació de la natura a Catalunya, una xifra que arriba al 50% de tots els espais naturals de Catalunya, amb l’aportació de l’AMB, dels municipis i la Generalitat de Catalunya com a principal deutora. Però la problemàtica del PEPNAT a Collserola no és només de recursos públics, sinó de filosofia i d’identitat, i també de criteris de gestió i comunicació del model de Parc dins la Metròpolis Barcelona.
El PEPNAT-2019 no pot donar el missatge que no ha canviat res respecte l’anterior pla, el PEPCO de 1987. Hi ha hagut canvis culturals empesos per l’ecologisme durant 30 anys que s’han assumit per la voluntat ciutadania i per l’urbanisme d’avui. Per això s’ha eliminat les afectacions públiques de les autopistes dels anys 70 (túnel central de Collserola, túnel d’Horta i Via de Cornisa) i s’han reduït reserves d’equipaments en Espais de Regulació Especial (ERE’s). Malgrat que es mantenen equipaments consolidats, com Cementiris i grans instal·lacions industrials obsoletes d’impacte sever com les fàbriques de ciment (Sanson-Ciments Molins a Sant Feliu, i Lafarge a Montcada).
Mancances d’un instrument engabiat.
El PEPNAT i la seva Modificació de PGM són insuficients en tres factors bàsics de gran rellevància ambiental: 1. El perímetre exterior no arriba a garantir la connexió amb altres espais naturals i no garanteix la connectivitat territorial del PEIN; 2. Un perímetre interior ple de nuclis urbans sense cap restricció urbanística ni paisatgística ni ambiental; 3. Usar una normativa urbanística del PGM obsoleta i caduca que comporta espais perimetrals que permeten l’artificialització del sol, usos provisionals inadmissibles, manca de criteris d’urbanització i adequació, i una manca de normativa especifica del sòl no urbanitzable i dels sistemes de Collserola (que admet construir “benzineres” en suposats corredors verds).
Especialment greu és que es mantenen i legalitzen amb tots els drets urbanístics (sense discussió ni cap reducció d’edificabilitat) les urbanitzacions dins de Collserola que fraccionen l’espai, com l’eix de Vallvidrera que afecta bàsicament els municipis de Sant Cugat del Vallès i Barcelona. La conseqüència que no s’afronta és perpetuar la situació de Collserola com un Parc Natural “Gruyere” (foradat i perforat d’elements i nuclis urbans) i no com un Parc Natural adaptat al context metropolità (nuclis preexistents però adaptats a noves normatives ambientals especifiques). Aquesta anomalia arriba a l’extrem de reconèixer urbanitzacions al bell mig dels espais més protegits de Collserola, les “Reserves Integrals Parcials de “La Rierada i Can Balasc”, sense que els estudis realitzats serveixin per incorporar noves Reserves-PEIN (Can Catà), ni per reduir l’impacte previst per la urbanització de la RIERADA a Molins de Rei malgrat seccionar en dos la Reserva Pardcial i el rebuig de plataformes com “SALVEM LA RIERADA” i la “Plataforma Cívica de Defensa de Collserola”.
La nova urbanització prevista 260 nous habitatges dins del Parc Natural de Collserola, a 10 km. de la Plaça Sant Jaume de Barcelona, és comparable a les demandes d’ampliació de Baqueira Beret dins el Parc Natural de l’Alt Pirineu. No és gens exemplar que l’Alcalde deixi el municipi per anar al Govern de la Generalitat en mig de la construcció d’una urbanització a Collserola; La Rierada ha de ser inclosa totalment a la “Reserva Natural Parcial de Collserola”, és la Riera de Vallvidrera que neix a l’interior de Collserola, que travessa el Parc Natural, i que constitueix l’element hidrològic més rellevant en l’aportació de biodiversitat i vegetació d’ambients de ribera, i que ja va patir l’impacte de nuclis urbans de Vallvidrera a Barcelona i Les Planes a Sant Cugat i del traçat exterior del vial a la sortida del Túnels de Vallvidrera.
Quo vadis Collserola?
Collserola és el parc natural de la ciutat de Barcelona, és el camp de proves per una actuació institucional rellevant de futur, en un medi natural estressat per una conurbació de 3 milions de persones, és el parc de l’aprenentatge i la conscienciació de la ciutadania, i no és un parc natural de segona divisió, és el parc que caracteritza el paisatge forestal prototípic mediterrani, recull la idea del Vallès on “tres turons fan una serra”, recull “la Barcelona de la serralada litoral que mira al mar”, és el parc de dues conques fluvials clau de les conques internes de Catalunya, el riu Llobregat i la xarxa d’afluents del riu Besos.
El repte que tenen les administracions aquestes properes setmanes, és donar per bo un PEPNAT sense ambició ambiental, tot excusant-se en què “és millor que el que hi havia abans”, o ser capaces de protegir els seus límits interiors i exteriors; de normativitzar un “Espai Funcional de Preparc” creible que arribi al Besòs i al Llobregat, i a les Vies Verdes del Vallès i que no continuï aïllant la fauna; i de modificar la normativa obsoleta del PGM de l’any 1976 quan només el “Club de Roma” i el “PNUMA” parlaven de Medi Ambient; i èticament prendre les mesures i accions adients per aturar els creixements urbanístics residencials com “La Rierada”.
Si no es modifica aquest PEPNAT contra el que hem presentat al·legacions i propostes, Collserola esdevindrà com “el rapte de Persèfone, deesa de l’agricultura i la terra”. El repte de la protecció del medi natural i la biodiversitat, han de dur a evitar que el futur de Collserola sigui el d’un inviable parc natural “Gruyere” de Catalunya.
