Pels danesos i pels països signants de l’acord, inicialment els Estats Units d’Amèrica i Xina, l’acord defineix un camí que portarà a accions que resoldran el problema. Per una bona part de la resta, en canvi, tot el procés que s’ha seguit durant els darrers mesos per aconseguir definir una acció coordinada per a fer front a la qüestió del canvi climàtic pel període 2012-2020 se n’ha anat en orris. Personalment estic més a prop d’aquesta segona valoració que de la primera. Hi ha dos aspectes fonamentals a ressaltar d’allò que es va acordar a Copenhagen.
Per un costat no s’ha assolit cap acord respecte quan s’emetrà i quina quantitat emetrà cada país. L’atmosfera, i en segon terme la resta del sistema climàtic, funcionen en base a com estan formats, és a dir, per la qüestió que ens ocupa, a la concentració de gasos amb efecte d’hivernacle. No hi ha cap referència a l’escrit de l’acord sobre quins objectius, naturalment vinculants, s’estableixen per la concentració de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera i, per tant, presumiblement l’escalfament de l’atmosfera seguirà de forma incontrolada.
Per un altre banda, l’acord de Copenhagen trenca bastant la lògica seguida fins ara i liderada per la Unió europea. La Unió europea des de fa temps promovia accions que portaven a reduir emissions posant-les-hi límits màxims en determinats sectors industrials i globalment als països. Això es pretenia aconseguir, mitjançant la millora de l’eficiència, reduint la demanda el consum d’energia i amb un esforç important per a la implantació de les energies renovables. El text aprovat a Copenhagen, en canvi, implícitament opta per seguir globalment generant energia amb combustibles fòssils, això sí, amb l’ús de tecnologies de captura i emmagatzement de carboni que eviten que les emissions augmentin. Això s’entén probablement perquè els països que han propiciat l’acord de Copenhagen són països que tenen recursos de carbó importants que volen utilitzar per a la generació d’energia i que, a la vegada, no creuen possible disminuir el consum ja que ho veuen com una amenaça per a la seva dinàmica econòmica.
Estem, doncs, en una bifurcació o simplement en una aturada que doni temps per acostar posicions i assolir en un futur a mig termini un acord efectiu per gestionar adequadament l’escalfament de l’atmosfera? És difícil dir-ho, però el què sí que es pot dir és que els retards no són bons perquè anem malament pel que fa a evitar canvis en el comportament de l’atmosfera i els oceans. L’atmosfera i els oceans tenen una gran inèrcia. És urgent actuar el més ràpid possible perquè els efectes de les nostres actuacions només es manifestaran dintre de desenes d’anys i quan més tard ho fem més difícil serà incidir sobre les conseqüències.
Però com s’ha vist a Copenhagen la inèrcia de la societat, del govern del món, també és gran. Esperem que no ho sigui tant que eviti actuar sobre el major problema ambiental que tenim plantejat a començaments d’aquest segle XXI.
