Si l’Europa occidental està conformada per tres gran regions biogeogràfiques, la regió Boreo.alpina, la centre-europea i la mediterrània, Catalunya les te representades en intensitats diferents les tres: un 75% és de domini mediterrani, coincidint amb la Catalunya seca; un 20% la conformen una cobertes vegetals i una biodiversitat de corologia centre-europea; i un 5% aproximat d’elements borealpins ubicats a l’alta muntanya, en aquest cas quasi exclusivament pirinenca. Aquesta realitat biogeogràfica, fa que el nostre país es pugui considerar una síntesi dels grans paisatges europeus.
Aquest escenari d’existència, bàsic per la nostra societat i caracteritzat per un variat mosaïc paisatgistic, també explica que Catalunya és una país de boscos, tamnmateix sense saber-ho ni tenir-ho assumit. De fet, el bosc en general és l’expressió més madura del paisatge, car aquest està conformat per les denominades forces inductores de caràcter biofísic i les forces inductorees de caràcter socioeconòmic. La resultant d’aquesta equació és el paisatge que ens entorna i que ens dona suport exstencial. Si deixéssim que només actuessin les forces de caràter biofísic (el mite urbà de la intocabilitat), Catalunya seria un país majoritàriament cobert per boscos, llevat d’algunes zones litorals i de l’alta muntanya. Tot allò que és no bosc, és el resultat de diferents processos històrics d’artigueig per tal de realitzar les activitats agrícolas i de pastura, indispensables per a sustentar-nos. En la mesura que el rerepaís tanca masos i abandona conreus, la resposta resilient del sistema dóna inexorablement bosc.
El despoblament rural de les darreres cinc dècades, explica que en aquest moments la superficie forestal ocupa més del 60 % del territori, posant-nos per damunt de la majoria de les mitjanes forestals de països com Espanya (36%), França (34%) EEUU (32%).
Catalunya és un del paísos amb més superfície forestal del món occidental. És a dir, un país de boscos sense saber-ho, ni tenir-ne conciència, ni tant sols haver-nos posat d’acord sobre el que se n’ha de fer. El debat encara se situa en el TOCAR OR NOT TOCAR, that is the question!. A més hem fet una cosa que mai cap cultura anterior coneguda havia desplegat: construir dins dels boscos de naturalesa mediterrània. Això vol dir, ras i curt, boscos amb una elevada combustibilitat. Així, quan hi ha un incendi forestal, no tenim un problema forestal estricte, sino un problema social de magnitud. De fet, els focs són a dia d’avui el problema ambiental mes notori del país.
Catalunya, en matèria de boscos, s’ha de situar en el lloc que li pertoca: país de boscos, amb el que això representa.
