Amb l’adeu d’en Santi, ens quedem afectats per la consternació, en estat de xoc, tothom, amics i no, aquesta es la definició en aquest moment del buit. Hem perdut abans de res al geni, en efecte, al geni, aquesta és la definició: el geni, el difererent, un personatge de llegenda, capaç de reixir exitosament, amb una petjada fonda, en allò que feia. I no ens equivoquem, ha estat un gran intel.lectual, brillant, original, crític (molt important) i treballador. A diferència de molts de la seva professió, més enllà de fer experiments a la cuina, que tanmateix també feia, ha emfatitzat el valor de la creació a partir dels productes de qualitat i de procedència “natural”, diàfana, era -sobretot- un gran llegidor. S’alimentava intel·lectualment amb una lectura intensíssima, i en un mes podia “devorar” fins alguna desena de llibres i d’autors que representaven el “dernier cri” de la ciència: ecologia, post modernitat, salut, art, etc..
Pensador autocrític, amb una personalitat forta, del “morro fort”, com es diaria en els ambients modestos, dels que procedia. Una procedència, que en ell ha estat determinant, una de les virtuts remarcables: l’humiltat de l’orígen l’ha fet gran. La no procència de nissagues afavorides, expliquen una de les seves característiques definitòries: d’home que s’ha fet ell mateix, sense cap tipus de facilitat, partint de zero. L’humiltat original com virtud. Uns pares amatents, recordo com al principi de l’adolescència, l’acompanyàven a les reunions i als actes culturals, que tant escassejàven a principis del anys setenta, al tardofranquisme dels historiadors.
El noi de can Faves, no va trigar gens a fer-se notar, autocrític, però pregonament crític, políticament matiner, admirador i seguidor d’un altre “morro fort”, en Lluis Ma. Xirinacs. En Santi, tot i que al llarg de la seva vida aniria creixent imparable a nivell de pensament, mai abdicaria del seu pais. Ha estat un sobiraniste irreductible, professant-lo en escenaris gens fàcils, sino tot el contrari. L’hem vist militar de sobiranista sense concessions a la Villa i Corte, a Madrid, al restaurant St Celoni en ple passeig de la Castellana!, en els sopars tertúlia, que organitzatva mensualment, on no era estrany que hi haguès el mateix alcalde de Madrid, mai no hi faltava algun ministre de torn, així com representats de les èlits de periodisme de los madriles. Era realment insòlit veure al Santi de manera clara i contundent, sense cap fissura, parlar-los-hi amb sobrietat -i era escoltat amb respecte- del necessari alliberament dels PPCC de l’estat espanyol. Aixó només ho podia fer el Santi.
Aquest era el tarannà del Santi, un català universal, tanmateix forjat en l’estima del local, valent, controvertit, estimat i envejat, humil alhora que orgullós de la seva procedència socialment senzilla.
Estimat Santi, ara amb la teva absència, comencem adornar-nos de la teva veritable dimensió d’home excepcional, genial, irrepetible. Et trobarem a faltar, i molt!. Aquí tens una sentida abraçada montsenyenca.
Martí Boada. Bilbo, 16 de febrer 2011
