Les plantes disposen d’un sorprenent sistema circulatori format per tubs fins anomenats xilema que recorren el tronc i transporten aigua des de les arrels fins a les fulles. Quan falta l’aigua al sòl, aquests conductes poden obstruir-se amb bombolles d’aire i provocar una “embòlia” vegetal que, igual que amb les persones, pot tenir conseqüències fatals per a l’arbre. Un estudi recent publicat a PNAS, liderat pel CREAF i la Universitat d’Edimburg, revela que els arbres i altres espècies llenyoses que viuen en zones humides tenen menys risc de patir aquest tipus de danys en el futur, mentre que els que habiten en regions seques, com el Mediterrani, són més vulnerables, malgrat que els seus conductes estan millor adaptats a la sequera
El motiu principal és que les espècies llenyoses de zones seques, com ara el llentiscle o l’aladern, tenen menys capacitat d’adaptar-se a les sequeres extremes provocades pel canvi climàtic, perquè els seus conductes, un cop s’obstrueixen per embòlies, són més difícils de reemplaçar. “Aquestes espècies van evolucionar durant segles per viure en un clima àrid i produeixen conductes curts i amb parets gruixudes que ajuden a limitar que les bombolles es propaguin a altres zones de l’arbre. Aquests conductes més resistents eviten embòlies més greus, però són més costosos de produir”, destaca Maurizio Mencuccini, investigador ICREA del CREAF i un dels autors principals. Fins ara això era un avantatge evolutiu perquè les sequeres eren més previsibles i puntuals. Ara el problema és que, en un escenari de manca d’aigua prolongada, els tubs van patint embòlies i l’arbre necessita reemplaçar aquells que deixen de funcionar, però el procés de construir-ne nous és massa lent i requereix molta energia, “de manera que poden morir abans d’haver-los substituït”, conclou Mencuccini.
En canvi, les espècies pròpies de bosc de ribera i zones humides, com ara els xops i els àlbers, tot i que tenen conductes menys resistents, estan menys exposades a episodis extrems i, a més, poden reconstruir el seu xilema amb més rapidesa: “com que són més fins no necessiten tanta inversió d’energia i tenen més capacitat de renovació i, per tant, d’adaptar-se a nous contextos”, afegeix Mencuccini.
Com més edat, més risc
Un altre dels descobriments de la investigació és que l’edat també influeix. El motiu és que, com més vell és un arbre, més temps ha estat exposat a episodis extrems i la probabilitat que el seu sistema intern es deteriori és més alta, perquè amb els anys pot anar acumulant danys i obstruccions que no sempre es reparen del tot. A això s’hi afegeix que els arbres vells solen renovar la seva fusta més lentament, de manera que cada vegada els costa més reemplaçar els conductes danyats i, quan hi ha una sequera molt intensa, el seu sistema de circulació està més debilitat.
Per dur a terme l’estudi, l’equip ha combinat dades globals del xilema de centenars d’espècies d’arbres en zones seques i humides amb registres històrics de precipitacions. Amb aquesta informació, han elaborat models per relacionar la variabilitat climàtica amb la resistència dels arbres a la sequera.
“Aquests resultats poden ajudar a millorar els models de predicció del futur dels boscos”, conclou Mencuccini. La investigació ha estat liderada pel CREAF juntament amb la Universitat d’Edimburg, i hi han participat la Universitat de Hèlsinki i la Universitat Nacional d’Austràlia.
