• Ajuden a regular i modular els efectes de les inundacions.
• Retenen i exporten sediments i nutrients.
• Funcionen com a zones de càrrega d’aqüífers.
• Son espais clau per a l’ús recreatiu i el turisme.
• Depuren les aigües.
• Estabilitzen les costes i actuen com a zona d’esmorteïment dels temporals marítims.
• Són reservoris de biodiversitat.

A Catalunya hi ha identificades 2.980 zones humides, que s’agrupen en l’Inventari de zones humides de Catalunya
L’inventari de zones humides de Catalunya inclou zones identificades de diferents tipologies que presenten una característica hídrica que condiciona les comunitats i els processos biològics respecte del medi adjacent. La llista de zones humides de Catalunya inclou les 329 zones humides individualitzades en l’inventari elaborat pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya. La resta són estanys alpins o molleres i torberes d’alta muntanya.

Les zones humides de Catalunya es divideix per conques hidrogràfiques agrupades en dues unitats:

• Les zones humides de les conques internes de Catalunya que són gestionades per l’Agència Catalana de l’Aigua i agrupa les conques que formen el vessant oriental de la xarxa hidrogràfica de Catalunya.  Corresponenen a les conques de: La Muga, El Fluvià, El Ter, les Rieres de la Costa Brava, la Tordera, el Besòs, el Llobregat, el Foix, la Riera de Ribes, la Riera de la Bisbal, el Gaià, el Francolí, i les Rieres Meridionals
• Les zones humides de les conques intercomunitàries de Catalunya que inclou les zones catalanes de les conques de gestió intercomunitària o internacional:
  • l’Ebre, que inclou la del Segre, la del Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana  
  • la Sènia, que forma part de la conca del Xúquer
  • la Garona, que és de l’àmbit internacional.

L’Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat, en la línia d’actuació 14, preveu l’aprovació del Catàleg de les zones humides i reforçar la protecció legal d’aquests ecosistemes.

L’’Oficina Catalana del Canvi Climàtic ha participat en el projecte Life+ PLETERA – en el marc de la coordinació del projecte Life MEDACC: Adaptant la Mediterrània als impactes del canvi climàtic- i que ha tingut per objecte desurbanitzar i recuperar la funcionalitat ecològica dels sistemes costaners de la Pletera, a l’Estartit, a la conca del Ter.

Això ha implicat eliminar les parts parcialment urbanitzades i retornar l’espai al seu estat natural. La col·laboració entre els projectes Life MEDACC i Life+ PLETERA dóna com a resultat la realització d’una diagnosi de la capacitat actual de desguàs del sistema litoral de la plana situada al marge esquerre del riu Ter i, en conseqüència, l’anàlisi d’alternatives d’adaptació al canvi climàtic que redueixin la vulnerabilitat d’aquest àmbit.

La restitució de les zones humides de La Pletera suposava, respecte l’episodi d’inundació del 2008, una reducció de l’àrea inundada i una minoració dels cabals registrats. Així, la franja d’afecció de la inundació terra endins passa dels 600 als 350m i la cota absoluta d’aigua seria 0,24m inferior.

El valor de les zones humides i com podem aprofitar el poder natural d’aquest ecosistema per revertir el canvi climàtic
Les torberas, per exemple, només cobreixen el tres per cent del nostre món. Tanmateix, emmagatzemen prop d’un terç del carboni terrestre. Això és el doble que tots els boscos del món.
Els aiguamolls costaners com ara les marismas, els manglars i els llits de pastures marines són també alguns dels ecosistemes més densos de carboni de la terra.
Els esculls de corall i els manglars absorbeixen el xoc de les tempestes i els tsunamis a les zones costaneres, mentre que a l’interior, els aiguamolls absorbeixen la pluja, redueixen les inundacions i retarden l’aparició de les sequeres. Són crítics per a l’adaptació climàtica i la capacitat de recuperació. No obstant això, més d’un terç dels aiguamolls de la terra es van perdre en només 45 anys. Avui, els aiguamolls desapareixen tres vegades més ràpid que els boscos. Els corals del món s’enfronten a l’ extinció amb un ugament de temperatura de 1,5ºC i a certa extinció amb un escalfament global de 2ºC..

La pèrdua i degradació de les zones humides és una de les principals preocupacions, ja que contribueix a l’escalfament global mitjançant la transformació d’aquests embornals de carboni en fonts d’emissió. La crema i el drenatge de les torberes representa una desena part de les emissions anuals de combustibles fòssils, mentre que la degradació dels aiguamolls contribueix a gairebé una quarta part de l’alliberament mundial de metà.

El 2018, la Convenció de Ramsar sobre els Aiguamolls va acordar mesures per protegir, restaurar i gestionar de manera sostenible les torberes i els ecosistemes costaners, com a reconeixement de l’important paper que tenen els aiguamolls en la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic
Al restaurar gairebé el 25 per cent dels manglars perduts en dues regions, Senegal emmagatzemarà mig milió de tones de CO2 durant 20 anys. Aquest projecte de restauració també permetrà a 200.000 persones contra les tempestes i reforçar la seguretat alimentària mitjançant l’augment de la producció de peix i arròs.
Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia estan realitzant una intensa recuperació de les turbes nòrdic-bàltic per ajudar a regular el canvi climàtic i restaurar la biodiversitat. La pèrdua de gairebé la meitat d’aquestes torberes produeix aproximadament una quarta part de les emissions anuals de CO2 de la regió.
A Àsia, els beneficis de protecció contra tempestes dels manglars al sud de Tailàndia han estat valorats en 10,821 dolars americans per hectàrea. Els manglars del riu Krabi s’han restaurat per protegir les comunitats costaneres contra les tempestes tropicals. 
Indonèsia restaurarà dos milions d’hectàrees de torberes per assegurar que incendis devastadors com els de 2015 i 2016 causats per la sequera i la dessecació de la turba, no tornin a passar.

Els beneficis són clars: el que es requereix és més ambició d’ampliar de manera urgent aquestes iniciatives.  Des de la Convenció de Ramsar es recomana als responsables de la presa de decisions que incloguin la conservació i la restauració dels aiguamolls en les seves polítiques nacionals de canvi climàtic, per tal de complir l’ambició de l’Acord de París. Tots podem contribuir a revertir la pèrdua de zones humides, de manera que continuem beneficiant-nos dels serveis crítics que proporcionen a la natura i a les persones. Tenim les solucions. Només necessitem la voluntat i l’acció. No som impotents contra el canvi climàtic.

Que són les zones humides
Es consideren les zones humides amb una capa freàtica al mateix nivell o prop de la superfície amb un terreny que pot estar inundat per una làmina d’aigua lenítica o calmada. S’inclouen zones humides poc aparents (criptoaiguamolls, jonqueres, patamolls, etc.) en què la presència d’aigües lliures pot no ser-hi visible però sí que ho són els efectes sobre els sistemes naturals. Pel que fa a les zones humides artificials o molt transformades, únicament s’han pres en consideració aquelles zones que presenten un alt grau de naturalització En el cas dels grans embassaments únicament figuren a l’Inventari les cues o aquelles raconades que compleixen el criteri de naturalització.

Totes les zones humides estan protegides de forma genèrica per la llei 12/1985 d’espai naturals. Determinades zones humides també poden ser declarades com d’especial interès. A nivell internacional, hi ha quatre zones humides d’importància internacional inscrites en el Conveni de Ramsar: el Parc Nacional d’Aigüestortes,i Estany de Sant Maurici, el Delta de l’Ebre, l’Estany de Bayoles i els Aiguamolls de l’Empordà. 

Convenció de Ramsar
El títol oficial de la Convenció de Ramsar (ciutat iraniana de la provincia de Mazandarán, situada a la costa del mar Caspi), és Convenció relativa a les zones humides d’importància internacional especialment com hàbitat d’aus aquàtiques. La convenció es va desenvolupar i adoptar pels estats participants en una trobada a Ramsar, Iran el 2 de febrer de 1971 i va entrar en vigor el 21 de desembre de 1975.