No hi ha dubte que les mines i les pedreres destrueixen el medi natural terrestre i poden generar problemes de contaminació d’aire i aigua. Tot i això, part de la nostra activitat depèn d’elles per obtenir materials de tota mena (sorres, pedra, minerals, etc). Hi ha marge de millora doncs en aquestes activitats? Un estudi recent amb participació del CREAF, resumit ara en un policy brief publicat per la Society for Ecological Restoration Europe (SERE), conclou que mines i pedreres poden arribar a convertir-se en illes de biodiversitat si s’aplica el coneixement científic existent. També recalca que la recuperació d’aquests espais han de constar com una prioritat dins dels plans nacionals de restauració; uns plans que actualment s’estan redactant i que son obligatoris amb la nova Llei Europea de Restauració.
“Abans de fer aquest canvi de xip cal superar algunes barreres, nosaltres n’hem detectat cinc, però en destacaria dues de clau, la primera, alinear els marcs legals actuals que afecten aquestes explotacions, que ara són massa poc ambiciosos, amb els objectius de restauració europeus, la segona, millorar els incentius perquè els actors implicats s’hi comprometin i dotar de més eines al sector”, especifica Vicenç Carabassa, investigador del CREAF i un dels autors de l’estudi
L’article publicat recomana igualment cinc solucions, com per exemple fer un seguiment de les explotacions en base a criteris científics, posar a disposició guies practiques de restauració adaptades a cada context, crear una xarxa d’espais restaurats amb èxit que siguin font d’inspiració i implicar les administracions, sector i agents del territori en tot el procés
Per arribar a aquestes conclusions, l’estudi ha analitzat més de 500 explotacions en deu països europeus i els resultats mostren que la regeneració natural pot ser molt efectiva, però que l’èxit depèn de comprendre bé les condicions específiques de cada lloc i de mantenir un seguiment a llarg termini.
De la destrucció al refugi natural
El policy brief desglossa el potencial que tenen les pedreres i les explotacions mineres de passar de ser espais degradats i sense vida, a convertir-se en refugis o illes de biodiversitat. Amb una bona planificació guiada per la ciència, i sovint també gràcies a la regeneració natural, aquests paisatges poden renéixer com mosaics d’hàbitats rics i diversos, que inclouen prats, matollars, boscos joves o zones humides. Per exemple, antigues sorreres poden evolucionar de manera espontània cap a dunes i talussos vegetats que creen una combinació d’espais oberts molt valuosos per la fauna. En altres casos, les basses que es formen després de l’extracció, pobres en nutrients, esdevenen llocs de cria clau per a amfibis en declivi, mentre que les parets verticals de sorra o roca ofereixen espais de nidificació per a ocells com l’àguila cuabarrada.
A més, si les explotacions estan a prop de paisatges agrícoles intensius i molt homogenis, un cop recuperades poden actuar com a refugis per a insectes, papallones i plantes, gràcies a la seva heterogeneïtat i al fet que sovint mantenen condicions que ja no es troben en altres indrets. Amb el temps, la combinació de zones en diferents estadis de successió genera una gran diversitat d’hàbitats connectats entre si capaç de reforçar la infraestructura verda i contribuir de manera clau a la recuperació de la biodiversitat. “En aquest sentit, és clau entendre que no substitueixen els ecosistemes ben conservats, sinó que els complementen, ajudant a ampliar i enfortir la xarxa d’espais naturals en un context de creixent pressió sobre el territori”, conclou Carabassa.
La Falconera, un exemple d’èxit proper
El grup de recerca Protecsols del CREAF fa anys que treballa per millorar aquestes pràctiques extractives i fer-les més respectuoses, mirant com restaurar els hàbitats que impacten o duent a terme accions concretes de conservació d’espècies, entre d’altres. Part del seu èxit s’emmarca en la restauració de La Falconera, una pedrera de roca calcària, explotada per l’empresa MOLINS SA, en la que s’hi han realitzat diversos projectes d’investigació per millorar-ne la restauració. Concretament s’han cobert les zones obertes i degradades amb sòls artificials o tecnolsols fets a mida, amb barreges de terra, palla i altres esmenes orgàniques com el compost. Sobre aquesta terra nova, s’hi han fet créixer plantes específiques que han donat lloc a hàbitats d’interès prioritaris, com la màquia mediterrània (amb arbustos i arbres acostumats a la sequera) o els prats secs calcícoles, un hàbitat especialment interessant per l’àguila cuabarrada, una espècie protegida que la Diputació de Barcelona vol mantenir al Parc del Garraf amb aquesta mena d’actuacions.
De fet, Catalunya és pionera en l’aplicació d’aquests principis, ja que el seguiment de la restauració ja es fa tenint en compte criteris científics i guies i manuals, com són el Manual Restocat de restauració d’activitats extractives o el Protocol de seguiment amb drons de les mesures de restauració. Així mateix, a Catalunya hi ha multitud d’exemples de restauració exitosos i un treball en xarxa entre empreses, administracions i centres de recerca. “En aquest sentit podríem dir que Catalunya és un living lab en restauració minera referent a nivell Europeu”, conclou Carabassa.
