Jordi Gispert

L’agricultura intensiva i la ramaderia industrial, amb la cadena productiva que comporten, contribueixen al planeta, a un 33% del còmput total d’emissions de gasos d’efecte hivernacle que escalfen i alteren d’una forma accelerada tot el clima de la Terra.  Una xifra que és menor (però igualment significativa) a Catalunya, perquè el pes de certs sectors com el transport o també les manufactures, la rebaixen dins del context del país (si hi comptem només els efectes més directes) fins a un 14%. Igualment, per contemplar el marc general, cal comptar altres perjudicis constatats que el model de cria i conreus intensius (amb l’ús de molts fertilitzants, de pesticides, de transgènics, o l’alta concentració a les diferents explotacions) afavoreix. Per exemple, segons la xarxa de mostrejos de l’ACA (l’Agència Catalana de l’Aigua), el 49,2% dels municipis que comprèn el Principat, tenen l’aigua, superficial o subterrània, amb concentracions de nitrats que sobrepassen el llindar orientatiu que va establir l’any 2004 l’OMS (l’Organització Mundial de la Salut), de 50 mil·ligrams per litre. Per altra banda, els microbis altament perjudicials o infecciosos són presents i van creixent en alguns punts; els antibiòtics, i igualment els agroquímics, es detecten en un nombre preocupant a sòls i rius; alguns compostos nocius com l’amoníac – irritant i força tòxic – o l’ozó, augmenten a l’aire; i entre d’altres perversions també els bacteris resistents guanyen més pes i causen ja, únicament a Catalunya, unes 3.000 morts anuals.    

Territori saturat

Un resum que és només una compilació d’aquells efectes més directes que el sistema de producció d’aliments genera al medi i implica per als altres animals que comparteixen amb nosaltres el planeta. Tanmateix, podria ser només un titular d’altres problemes econòmics i socials que progressen en paral·lel al desgavell ja constatat, com ho és la pèrdua de pagesos, que entre els anys 1994 i 2016 va caure fins a la meitat, o la baixada exponencial del valor de la renda agrària (comparada amb les despeses) que d’ençà de 2002 s’ha reduit fins a un 34%, en contrast clar amb l’augment del preu dels aliments, que ha pujat des d’aquella data més de 122 punts. Per no dir que el que destinen les famílies a la compra del menjar ha disminuït notòriament, especialment per l’encariment de l’habitatge o l’energia, i ha passat de representar vora d’un 30% fa 40 anys a sols un 10% actual.

Tot plegat en un sector molt concentrat en grans empreses i en grans distribuïdores, que a més reben la majoria dels ajuts que deriven del continent, via les PAC. I controlen un mercat que, més enllà, no garanteix la sobirania alimentària, ja que exporta un 75% de tota la carn produïda i un 90% del conjunt de la fruita dolça cultivada aquí al país.    

De resultes d’aquest marc, qui produeix rep només un quart o la meitat del preu d’allò que ha elaborat: als pescadors els arriba només un 25% del preu final, als ramaders en extensiu molt menys d’un 50% (únicament amb preus més justos si venen directament o a través de cooperatives), i a la pagesia que es dedica a la fruita i la verdura prop d’un 37%. Un context que afavoreix treball precari, i explotació laboral en alguns casos vinculats a grans empreses, que es serveixen de mà d’obra estrangera, altament necessitada i vulnerable.

Mesures alternatives

Per posar fre a les tendències pernicioses ja fa temps que col·lectius individuals pressionen per la seva banda per capgirar aquest problema, o almenys una part d’ell. Al respecte, el Fòrum per la Transició Ecosocial a Catalunya, celebrat el 24 i el 25 de febrer de fa tres anys (2023) a Barcelona, va evidenciar la imminent necessitat de crear un espai cooperatiu per progressar en aquest propòsit. Una idea que va acabar eclosionant, un any més tard (2024), amb la creació de l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (ACTE) . La nova organització, propulsada des d’un inici per 60 entitats, va elaborar un paquet de 52 mesures, per canviar radicalment, però amb el màxim de consens, diferents aspectes del sistema productiu i de consciència: la relació amb la natura, el model d’economia, l’obtenció i distribució dels aliments i l’energia, els drets socials i l’educació i la cultura.

De tots aquests subsectors fa just un any va decidir-se començar a treballar el primer procés, per establir un full de ruta convingut amb el major nombre d’actors sobre aquells canvis necessaris més urgents en el model alimentari. Des d’aleshores ençà s’han realitzat quatre trobades o diàlegs oberts a participants de tots els àmbits (productors, treballadors, sindicats agraris, entitats o ciutadans): el 29 de novembre a Bellpuig (a la comarca de l’Urgell), el dia 13 de desembre a Cornellà (Baix Llobregat), el 7 de febrer al Baix Camp (Selva del Camp) i el 21 del mateix mes al cor d’Osona (just a la ciutat de Vic). Les converses orientades entorn de la pagesia, la distribució massiva, l’especulació amb la terra, i els projectes industrials especialment del sector carni, van derivar primer en 12 mesures presentades en una reunió a Girona el passat 21 de març (Fòrum Social), i tot seguit en un decàleg traslladat a la ciutadania en un acte al Mercat del Clot de Barcelona el passat 30 de juny.

Pacte per la sobirania alimentària

Aquest procés, el pioner dels altres que hauran de venir (sobre el turisme, sobre el model energètic, o sobre mobilitat) constitueix el Pacte per la Sobirania Alimentària. El decàleg aprovat, com reconeixen els que l’han anat impulsant i treballant no satisfà completament a cap de les parts interessades, perquè tothom hi ha cedit, però estipula un comú denominador, que a més a més és realista i factible d’adoptar-se en el context socioeconòmic actual. Els punts que s’han consensuat i presentat són els següents:

1: Garantir uns preus justos i assequibles que permetin viure de manera digna al sector de la pagesia i assegurin uns aliments saludables i assolibles per a tothom.

2: Protegir el sector agrari davant les múltiples crisis, la inflació i també l’especulació.

3: Fomentar una agricultura local, la transició cap a un model agroecològic, i combatre l’abandonament de terres.

4: Impulsar distribuïdores i xarxes de repartiment d’aliments de gestió pública.

5: Dinamitzar canals curts per a la venda, evitant intermediaris.

6: Fomentar la compra pública per permetre que el 75% dels aliments en menjadors i institucions provinguin d’aquells productors més pròxims i s’hagin elaborat d’una manera sostenible.

7: Crear una seguretat social alimentària, per garantir per a aquells més vulnerables, un mínim de 150 euros al mes en productes agroecològics.

8: Planificar i governar els usos de l’aigua, prioritzant mantenir els cabals ecològics i després l’abastiment.

9: Impulsar el sector ramader català, cap a un model en extensiu o mesurat dins de les possibilitats.

10: Promoure una nova dieta saludable i sostenible, adaptada als grans reptes ambientals d’aquest moment.

Tots aquests grans objectius, ja ben fixats, s’hauran de traslladar des d’ara als responsables de prendre les decisions. Es treballa, a propòsit d’aquest repte, per incloure’ls a les normes que es promouen, com ho és la Llei de l’Alimentació de Catalunya, i es discuteix, més enllà, com caldrà començar el període de pressió cap al govern. Presentar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) pot ser una eina, però a priori es veu més a llarg termini, com una culminació. Fins llavors el gran esforç realitzat i consensuat amb un espectre que és molt ampli, s’haurà de canalitzar perquè no perdi la vigència, i entri realment a l’agenda de la urgència que exigeix la situació devastadora, en l’àmbit socioambiental, que es viu avui, i que és herència d’un model que ja fa temps que s’ha instal·lat al territori i no té intenció d’anar-se’n.

Referències d’interès:

CONFERÈNCIA MÉS RECENT “Planificació alimentària: reordenar la producció i la distribució” (Institut de Recerca Urbana de Barcelona” (10-06-2026):