[foto]
Els projectes de restauració ecològica que involucren les comunitats indígenes i locals de manera activa tenen resultats més exitosos. Així es desprèn d’una investigació de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) que posa en valor la contribució dels coneixements ambientals dels pobles indígenes a la recuperació dels ecosistemes degradats, i destaca la necessitat d’implicar-los en aquests projectes per garantir el manteniment de les àrees restaurades a llarg termini.
L’estudi, dirigit per la investigadora ICREA de l’ICTA-UAB Victoria Reyes- García, revisa centenars de casos en què, mitjançant les pràctiques tradicionals, les poblacions indígenes han contribuït a gestionar, adaptar i restaurar la terra, creant en ocasions nous tipus de ecosistemes de gran biodiversitat. “Existeixen molts exemples en què els pobles indígenes han assumit rols de lideratge en la restauració de boscos, llacs i rius, prats i terres desertitzades, manglars, esculls i aiguamolls degradats per persones alienes o pel canvi climàtic, aconseguint els objectius de la restauració i augmentant la participació de la població autòctona “, explica Victoria Reyes-García. Les pràctiques tradicionals dels pobles indígenes inclouen accions com la crema intencionada en determinats llocs o moments de l’any per afavorir la diversitat, la deposició de deixalles per enriquir les terres, els sistemes de cultiu rotatiu per mantenir la cobertura forestal i la diversitat de plantes, la plantació intercalada d’espècies útils en boscos natius per augmentar la diversitat forestal, o la dispersió de llavors d’espècies riques i la retirada de males herbes per mantenir la capacitat de recuperació de les praderies.
No obstant això, la investigació posa de manifest que no totes les iniciatives de restauració en què les poblacions indígenes i rurals han pres part han estat beneficioses o d’èxit. “Algunes campanyes no han involucrat amb èxit a les poblacions locals o no han tingut impacte en la reforestació degut a la manca de claredat de les polítiques dissenyades a nivell central o per l’oblit dels interessos locals”, comenta Reyes-García, que emfatitza que els resultats positius acostumen a estar associats a projectes en què les comunitats locals han estat involucrades activament des del disseny de les accions, s’han reconegut les seves institucions tradicionals, i s’han garantit tant els beneficis directes per a les poblacions locals a curt termini com les ajudes per al manteniment de les zones restaurades a llarg termini.
Per això, Victoria Reyes-García defensa que “per complir amb l’objectiu 15 de les Metes d’Aichi del Conveni de Diversitat Biològica (CDB) de les Nacions Unides sobre restauració del 15% dels ecosistemes degradats a nivell mundial és necessari augmentar la participació de poblacions indígenes i les comunitats locals en les activitats de restauració ecològica”.
