[foto]
La contaminació per microplàstics és un dels problemes ambientals que amenacen els nostres ecosistemes, amb un interès creixent per a la societat. En concret, la Mediterrània és una de les àrees del món amb més acumulació de plàstics, i presenta nivells de contaminació similars a la illa de plàstic de l’oceà Pacífic, ja que la gran quantitat de població que habita la zona i les dinàmiques marines fan que els plàstics que suren quedin atrapats a la conca, amb poques possibilitats de sortir cap a l’oceà Atlàntic
El camp científic que estudia aquest problema és relativament nou i els seus mètodes estan en contínua evolució, cosa que dificulta definir els termes i les tècniques més adequades per identificar-los. “Els materials plàstics són nombrosos i molt diversos, amb diferents característiques que compliquen tenir un marc estàndard per analitzar-los tots de la mateixa manera. A més, els additius com a pigments o retardants afegeixen una major complexitat” explica Laura Simon, investigadora de l’ICTA-UAB i primera autora de l’estudi, publicat a la revista científica Environmental Pollution.
L’estudi afirma que els mètodes emprats als laboratoris per a mostrejar són molt diversos, “i encara que això ha permès avançar molt en aquest camp científic, també ha comportat que moltes de les dades produïdes fins ara no es puguin comparar”, afegeix, i reconeix que això afecta el coneixement actual del problema per part de la comunitat científica.
Segons la investigació, de les 3 mil mostres recollides a l’última dècada, el 82,8% es van prendre a les zones costaneres, de manera que la comunitat científica compta amb menys evidències per entendre la distribució dels microplàstics al mar obert. Així mateix, per mostrejar les aigües superficials, fins ara s’han utilitzat xarxes amb una mida de malla de 200 micres o més, de manera que les partícules més petites no poden ser capturades. Els estudis realitzats fins ara estimen que el mar Mediterrani conté a les seves aigües superficials 84.800 microplàstics per km2, uns 300 microplàstics per quilogram de sediment marí i 59 microplàstics per quilogram de sorra de platja. “El nombre de microplàstics al medi natural augmenta a mesura que la seva mida disminueix, per tant, probablement els nivells de microplàstics a la Mediterrània siguin més grans, però degut als mètodes usats no som capaços de registrar-los”, explica la Dra. Patrizia Ziveri, responsable de la línia de recerca a l’ICTA-UAB.
La majoria dels plàstics suren al mar. Tot i això, el fons marí és considerat l’abocador final on s’espera que els microplàstics s’acumulin. “Encara tenim molt poc coneixement en els mecanismes que exporten els microplàstics de les aigües superficials al fons marí, per a ells necessitem més estudis a la columna d’aigua”, comenta Dr. Michael Grelaud, investigador de l’ICTA-UAB. Per això, destaquen la importància de definir un marc comú que permeti comparar els resultats, i combinar mètodes per ser capaços de caracteritzar l’ampli espectre dels contaminants plàstics a la mar Mediterrània, i els seus potencials impactes. Així mateix, reclamen una col·laboració internacional més gran entre els països del Mediterrani, ja que actualment la part est de la conca i el nord d’Àfrica han estat mostrejats en menor mesura.
