«Centrar-se únicament en criteris ecològics no ha aconseguit frenar la crisi de biodiversitat», afirma Victoria Reyes-García, que explica que «això, a més, ha creat injustícies no intencionades sobre els pobles indígenes i les comunitats locals de tot el món». Per a l’equip científic, un enfocament purament ecològic sense humans corre el risc de perpetuar les desigualtats existents. Per exemple, encara que les propostes de salvaguardar entre el 30?% i el 50?% del planeta davant de l’extracció o el desenvolupament són bones matemàtiques de conservació, «es troben amb oposició, ja que podrien incrementar les repercussions socials negatives de les accions de conservació i plantejar riscos immediats per a les persones el suport de les quals depèn directament de la naturalesa», indiquen.

«La conservació està concebuda per reduir o eliminar l’impacte humà sobre les espècies per donar-los un respir perquè es recuperin», assenyala Ben Halpern, coautor de l’estudi i director del Centre Nacional d’Anàlisi i Síntesi Ecològiques (NCEAS) de la UC Santa Bàrbara. «No obstant això, si l’adopció d’aquestes mesures limita les relacions de les persones amb espècies que defineixen la seva cultura i els seus valors, la conservació no tindrà poder d’atracció i, de fet, podria perjudicar aquestes persones i la seva cultura».

Per ajudar a posar en pràctica aquest enfocament biocultural, l’equip investigador va recopilar la llista més completa fins a la data d’espècies d’importància cultural: 385 espècies silvestres (majoritàriament plantes) que tenen un paper reconegut en el suport a la identitat cultural, ja que solen ser la base de la cohesió religiosa, espiritual i social, i proporcionen un sentit comú de lloc, propòsit i pertinença

La llista d’espècies forma part d’un marc i una mesura proposats -un «estat biocultural»- i combina informació sobre l’estat de conservació, tant biològic com cultural, de diferents elements de la natura.

«Ens vam adonar que les classificacions basades en el grau de vulnerabilitat de les espècies no tenien en compte la seva importància cultural per a les persones», afirma Sandra Díaz, investigadora del CONICET i de la Universitat Nacional de Córdoba. «Sense el reconeixement i la protecció de les relacions locals amb la naturalesa que sustenten algunes poblacions -sovint indígenes- correm el risc de perdre una dimensió important de la conservació», afegeix.

«Quan es perden les cultures que utilitzen i valoren una espècie animal o vegetal, es perd també tot un conjunt de valors i coneixements sobre aquesta espècie, encara que l’organisme en si no s’extingeixi. La nostra relació amb el món natural s’empobreix», assenyala Díaz.

Espècies silvestres

Segons l’equip científic, reconèixer les connexions entre les persones i la natura i incorporar-les a la presa de decisions podria afavorir accions basades tant en les prioritats de conservació ecològica com en els valors culturals, i també ajustades a les prioritats de les comunitats locals. L’estudi se centra en espècies d’importància cultural i podria obrir la porta a mecanismes que permetin l’adopció d’enfocaments bioculturals, cosa que fins ara ha resultat difícil.

Aquest estudi es publica en un moment oportú, just quan el Conveni sobre la Conveni sobre la Diversitat Biològica es prepara per a la propera sèrie d’objectius en matèria de biodiversitat, com ara el Marc Mundial per a la Biodiversitat post-2020

«A mesura que la comunitat conservacionista busca cada cop més incloure diverses visions del món, coneixements i valors en la gestió i la restauració de la natura, el marc i la mètrica proposats aquí ofereixen un mecanisme concret que combina els punts de vista locals sobre les espècies que són culturalment importants amb avaluacions científiques de l’estat biològic i cultural d’aquestes espècies», explica Reyes-García. «Junts, proporcionen una manera viable de guiar les decisions i materialitzar les accions que millorin les pràctiques basades al territori, com les dels pobles indígenes, que han donat suport a la conservació dels sistemes socioecològics a llarg termini». Per mantenir les espècies d’importància cultural, segons els autors, la societat necessitarà una llista més completa de l’estat de conservació d’aquestes espècies i, en última instància, donar més suport a les cultures que les valoren.

Segons el coautor Rodrigo Cámara-Leret, de la Universitat de Zuric, un dels missatges més importants d’aquest estudi és que les avaluacions de conservació han passat per alt una gran part de les espècies importants per a les cultures locals, cosa que posa de manifest la gran bretxa de comunicació existent entre la població local i la comunitat acadèmica, i fins i tot entre les ciències naturals i les socials.

«Per tancar aquesta bretxa i fomentar una conservació més equitativa, necessitem promoure un compromís a més llarg termini amb les comunitats locals per desenvolupar associacions de conservació veritablement col·laboratives», afirma. «Perquè això passi, cada vegada hi ha més crides perquè les institucions acadèmiques recalibrin la seva manera d’avaluar l’impacte, i perquè les agències de finançament assumeixin el repte de donar suport a projectes de recerca de més durada, però molt eficaços a l’hora de generar coneixements i de fomentar la conservació biocultural.»

El programa de recerca estratègic de l’ICTA-UAB, impulsat en el marc de la Unitat d’Excel·lència Maria de Maeztu 2020-2023, concedida pel Ministeri de Ciència i Innovació espanyol, s’estructura al voltant de 5 reptes socials interrelacionats, centrats en els Oceans, la Terra, les Ciutats, el Consum i les Polítiques. Investigar aquests reptes socials és fonamental per imaginar una transició cap a una Terra sostenible. Aquesta investigació s’emmarca en els Reptes Terra i Polítiques