A banda de l’acord de mínims per frenar l’escalfament del planeta, la recta final de la Cimera s’encara només amb els compromisos expressats per la Unió Europea: d’una banda, aconseguir un acord del 30% o més de reducció d’emissions pel 2020 respecte el 1990, i de l’altra, finançar tecnologies netes per un desenvolupament més sostenible dels països emergents, amb la xifra de 7200 milions d’euros pels propers 3 anys sobre la taula. Cap de les dues propostes inclou compromisos ni dels EEUU ni de Xina. Incloure aquestes dues potencies mundials en un acord conjunt, mundial i vinculant o dissenyar acords a mida pels diferents blocs de països (Europa, EEUU/Xina, principalment) donant continuïtat als acords de Kyoto més enllà del 2012, són les opcions principals que contemplen els negociadors per tancar la Cimera de Copenhaguen.
La Cimera del Clima de Copenhaguen, que tantes esperances ha aixecat –sobretot després del fracàs de la de Barcelona (novembre 2009) de la que ressonen encara les paraules del Secretari Executiu de les Nacions Unides pel Canvi Climàtic Yvo de Boer, dient que no contemplava el fracàs com una opció– es tancarà si o sí el 18 de desembre, que, pels que segueixen el santoral, coincideix amb el dia de la Mare de Déu de l’Esperança. Aquest dia, els caps d’Estat i de govern dels 192 països participants a la Cimera es faran la foto. De la victòria o de la vergonya? Sortiran tots a la foto?
Esperem que les paraules d’Yvo de Boer, encara que siguin aplicades a Copenhaguen, es compleixin i que la Cimera del Clima no acabi amb fracàs.
Un èxit seria un bon acord, mundial i vinculant, en la línia del que demanen les organitzacions ecologistes com Greenpeace basant-se en els informes científics, amb xifres de reducció d’emissions del 30-40% respecte al 1990 i amb la mateixa afectació a tots els països, que permetessin posar un bon fre a l’escalfament de la Terra, i un finançament també conjunt de tecnologies netes als països emergents i en vies de desenvolupament, a més de la reducció dels processos de desforestació de les grans forest del món. Però no ens enganyem. Segons els experts, això no passarà, al menys a Copenhaguen, tal com diu en Josep Garriga, economista i ex-director de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic quan opina que a Copenhaguen no s’arribarà a cap acord vinculant, pero que s’assentaran les bases per arribar a un acord el 2010, potser a la Cimera de Mèxic (desembre 2010). Però també diuen que en aquest cas val més un no acord que un mal acord, ja que un mal acord contribuiria a continuar caminant en la direcció equivocada, i permeten l’exclusió dels països més contaminats, els EEUU pel que fa a la generació d’emissions per càpita i la Xina en el seu conjunt com a país. De fet, ni la Xina ni els EEUU semblen disposats a signar un possible compromís vinculant sorgit de Copenhaguen. Els EEUU perquè, tot i que Amèrica hagi declarat nocives per la salut les emissions de CO2, es mostra reticent a signar res sense l’aprovació del Senat; i la Xina perquè es nega a acceptar el control que implica la obligatorietat i prefereix moure’s en el terreny de la voluntat.
Tot i la voluntat i l’expressió del compromís formulat per la Unió Europea no es podrà parlar d’èxit fins que les dues potencies mundials més contaminants s’incloguin en l’acord. Això, tot i que no sembla probable que passi a Copenhaguen és el repte que tenen els negociadors.
