Jordi Gispert

Algú podria pensar que el fet de conservar un espai, naturalment, s’havia fet tota la vida. Però implicar una institució per protegir un indret concret és una pràctica que compta amb sols un segle d’existència, i amb pocs anys de trajectòria si mirem el que ha succeït a Catalunya. El primer mirall i exemple per a tots els posteriors va ser al nord-oest d’Estats Units, en plenes muntanyes rocoses, entre els estats de Montana, Idaho i Wyoming. El Parc Nacional de Yellowstone, amb 9.000 km2 de superfíce, va establir un model pioner per gestionar un espai immens sota tutela de l’administració pública. El van seguir, poc després, les declaracions del Royal National Park, dins del continent australià (l’any 1879) i del Banff National Park, al Canadà (el 1885).   

A Europa, el precedent més primerenc va ser el Parc Nacional de Sarek, a Suècia, nascut el 1909, per l’interès que hi van posar naturalistes i geògrafs de preservar aquelles muntanyes abruptes, les glaceres gegantines i els grans rius d’un territori de Lapònia habitat pel poble sami, dedicat durant nou mil·lenis, a la transhumància amb rens. Ubicat uns 100 km. al nord de l’escull natural que esbossa el Cercle Polar Àrtic, Sarek va ser concebut com un espai per preservar els sistemes verges del vast paisatge subàrtic, i va obviar les estructures per al turisme que encara hi són molt escasses. Una estampa i marc salvatge que a finals del segle XX, el 1999, va ser l’excusa per declarar el 24 de maig, el dia que s’havia fundat, com a Dia Europeu dels Parcs .

Un gran esdeveniment organitzat per la Federació de Parcs Naturals i Nacionals d’Europa (EUROPARC), que a més s’emmarca, en la Setmana de la Natura (que es celebra entre el 22 de maig i el 5 de juny) i promociona diverses activitats per descobrir i per comprendre el nostre entorn (organitzades des de la seva creació, l’any 2016, per la Xarxa per a la Conservació de la Natura (XCN) . El lema del Dia Europeu per aquest 2026 és “connectats per la natura”. Una consigna que pretén reivindicar que els diversos ecosistemes no són oasis aïllats sinó llocs que només prosperen quan es poden mantenir interconnectats mitjançant corredors de fauna i paisatges continuistes.   

Els espais de casa nostra

A Catalunya, els primers llocs protegits són fruit de lluites que comencen a l’època d’obertura, a mitjans dels anys setanta. Naturalistes i diferents excursionistes, ja d’abans, havien estat reportant i advertint de la destrucció progressiva de muntanyes, de boscos i d’aiguamolls originada per la industrialització, la instal·lació d’infraestructures hidroelèctriques o l’explotació forestal. Entitats com la Institució Catalana d’Història Natural o el Centre Excursionista de Catalunya van impulsar la recerca i la difusió dels estudis conseqüents que van comportar una consciència més sensible envers la biodiversitat. Els projectes urbanístics i molt especulatius dels anys 60 i els 70 van topar-se amb fortes mobilitzacions, que van ser la llavor i l’origen de les lleis, que amb el govern de Catalunya ja activat, van crear els primers parcs naturals, sols posteriors a la instauració del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (el 1955). Per aquest ordre, els espais més emblemàtics, alguns d’ells sorgits després d’anys de litigis, són els quatre que segueixen: 

• Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (1982)
• Parc Natural del Cadí-Moixeró (1983)
• Parc Natural del Delta de l’Ebre (1983)
• Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (1983)    

Parcs del Segle XXI

Aquests exemples inicials han augmentat fins a ser ara una vintena, i ocupar un 9% del territori. En total sumen 285.000 hectàrees, i els darrers a incorporar-s’hi ho van fer entre el 2010 i el 2015:

• Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter (2010)
• Parc Natural de la Serra de Collserola (2010)
• Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser (2015)

A més d’aquests, i amb un estatus inferior de protecció, el Principat també disposa de Paratges Naturals d’Interès Nacional i de Reserves Naturals, unes figures que van més focalitzades a conservar certs elements geològics singulars o espais reduïts amb espècies particulars:

• Paratge Natural d’Interès Nacional del Massís del Pedraforca (1982)
• Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet (1984)
• Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera (1986)
• Paratge Natural d’Interès Nacional de Pinya de Rosa (2003)

Més enllà, totes les zones que s’integren dins del PEIN (el Pla d’Espais d’Interès Natural) i la Xarxa Natura 2000 són categories que inclouen més territori, però que compten amb regulacions molt laxes, i en la major part dels casos, sols suposen certes recomanacions i no disposen d’un pla de gestió concret. Actualment hi ha, en aquest marc, 117 àrees, que comprenen vora d’un 30% del territori català i que clarament són desiguals per situació: 977.230 hectàrees són damunt la part terrestre, i sols 85.141 són marines.

Al nivell més elevat la diferència entre un Parc Nacional i un Parc Natural és, d’una banda, la dependència de l’estat, que en conforma el patronat (en cooperació, com és el cas d’Aigüestortes, amb el govern autonòmic, la Diputació de Lleida i els diferents ajuntaments), mentre que un Parc Natural és gestionat directament per part de la Generalitat. Ultra això, un Parc Nacional té una prioritat de conservació absoluta, i sol admetre molt poques alteracions i intervencions. En canvi els Parcs Naturals compten amb més presència humana i compaginen aquesta conservació amb un cert grau d’activitat.   

Amenaces i mancances

Totes dues categories (Parcs Naturals i Parcs Nacionals) conformen l’esglaó més alt de protecció i es classifiquen dins del rang d’Espais Naturals de Protecció Especial (ENPE). Tenen hàbitats diversos i el seu marc prové d’una extensa recerca i molts informes oficials que n’han acabat designant el seu contorn i la importància dels serveis ecosistèmics que reporten i les espècies que hi viuen. Tanmateix, en alguns d’ells s’hi han produït demores injustificables i d’una gran rellevància, com el cas del Cap de Creus. La llei el va declarar l’any 1998 però el seu PRUG (Pla Regulador d’Ús i Gestió) que és l’eina que tots necessiten per passar a protegir-se d’una manera efectiva, no va arribar-se a aprovar, perquè la gent va pressionar, fins l’any passat (2025).

Els incendis forestals en expansió, l’escalfament, les sequeres més persistents i habituals, la introducció de fauna i flora d’altres llocs, la pol·lució de sòl i aire i dels cursos subterranis, i l’activitat humana insostenible que no frena, són embats que van creixent, i que no han estat suficients per superar moltes mancances de gestió que han constatat múltiples investigadors i associacions.    

D’una banda, es disposen pocs recursos econòmics i específics per gestionar el territori, molt menors als d’altres països europeus, hi ha escassetat d’Agents Rurals (com constatava la IAEDEN, i moltes altres entitats, l’agost passat) i el seguiment de la biodiversitat, les eines de monitoratge, no són les que es necessiten. Els espais, per altra part, funcionen com bolets aïllats, talment com illes naturals, sense connexions amb els altres, i envoltats d’infraestructures. La pressió massificada en certes èpoques de l’any i l’expansió de l’urbanisme, de projectes integrats dins el sistema d’agroramaderia industrial o nous negocis que destrueixen territori i que es segueixen aprovant, són l’element definitiu que debilita aquests indrets. Prioritzar la destrucció enfront de la conservació és una pràctica habitual, contradictòria, que es lidera i condueix des del poder, i que malmet part de la feina que es pot fer per protegir un espai concret.

D’altra banda, la gestió és encara poc participada, i l’oceà continua sent molt menyspreat. Existeixen actualment a Catalunya, únicament tres espais amb rang de protecció efectiva i amb prohibicions regulades a la costa: la Reserva de Ses Negres (a Begur), les Illes Medes i la part que toca al mar del Cap de Creus. Un insult si es considera que això només representa el 0,01% del litoral, si es visualitza l’alteració de patrons a gran escala que hi ha hagut els darrers anys i especiament si és que s’observa que és el mar el que regula tant la vida com el clima en major part. 

Activitats per a tothom

Cal molta més inversió, implicació, divulgació i transparència. Com a mínim, aquest Dia Europeu dels Parcs d’avui diumenge, serveix per posar en valor aquests espais i arribar a moltes més consciències. Un bon pas són les diferents activitats que s’organitzen a les zones protegides i a l’entorn, des de la Generalitat o des de la Diputació. Les dues administracions són responsables del que passa i de triar entre el progrés o el retrocés incontrolat. Propagar el respecte per la nostra mare, la natura, és un bon pas per implicar, en aquest procés, també al conjunt dels ciutadans, que s’ha de creure que disposa de les eines i el poder per pressionar i instar el govern a no desviar-se de la línia de l’essència i l’harmonia amb tot l’entorn.