L’autèntic objectiu de la campanya ‘On vas envàs’, segons Retorna
Catalunya està revolucionada amb una campanya de comunicació ambiental titulada ‘Envàs, on vas’ que insta els ciutadans a separar els residus per si són o no envasos i no pel seu tipus de material. Aquest missatge ha tingut un gran impacte mediàtic i ha deixat desconcertat a molts ciutadans. Víctor Mitjans, el director d’estudis de Retorna, analitza en profunditat el contingut de la campanya.

L’última campanya de comunicació ambiental de l’Agència Catalana de Residus sobre gestió de residus està fent parlar molt. Una cançó que s’encomana, una difusió massiva i un missatge que ha descol·locat molts ciutadans acostumats a realitzar la separació en origen dels seus residus pel seu tipus de material i no per si aquest era o no un envàs. La campanya té una gran repercussió mediàtica i el web envasonvas.cat ha rebut més de tres milions de visites en les últimes setmanes. Però també s’ha obert un interessant debat amb veus crítiques o que directament exigeixen un model diferent per a la gestió dels nostres envasos.

Sota el lema ‘Envàs, on vas?’, la campanya s’ha centrat novament en els residus d’envasos domèstics, que semblen ser la fracció dels residus que més preocupa a les administracions. No obstant això, si anem una mica més enllà, veurem que les raons de la campanya estan lluny d’obeir a raons de gestió pública. A diferència de les campanyes comunicatives anteriors, aquesta se centra no tant en intentar augmentar la participació de la població en la recollida selectiva, com en reduir la quantitat del que, en l’argot del gremi, anomenem ‘impropis’: aquells residus que ‘embruten’ el procés de recollida selectiva i reciclatge. En el cas de la matèria orgànica, sembla evident que trobar una bossa de plàstic, una pila o una llauna dificulten el seu reciclatge (o compostatge). Però en el cas dels envasos, dificulta el seu reciclatge una paella, una galleda o un got de vidre si estan fets del mateix material que pretenem recollir?

Per què aquest canvi?
La recollida selectiva dels envasos està basada en el fet que els envasadors es fan càrrec del cost de la gestió dels seus residus. Per això, per cada envàs que es posa al mercat paguen un import (menys d’un cèntim per envàs de mitjana) per contribuir al cost de la recollida, transport i reciclatge dels envasos recollits selectivament. Per identificar els envasos que tenen ‘dret a ser reciclats’, s’utilitza el que s’anomena ‘punt verd’, el símbol de les dues fletxes entrellaçades que podem trobar en envasos com ampolles de begudes, llaunes de cervesa, cartrons de llet, bosses de plàstic. Seguint aquesta lògica, a més gran nombre d’envasos recollits, més alt nivell de reciclatge (benefici social) i més cost per als envasadors (cost privat). Però si hi ha impropis, els nivells de reciclatge es mantenen i els costos augmenten perquè recollim materials que no han pagat aquest ‘punt verd’. La campanya no busca augmentar la quantitat de materials reciclats (l’objectiu social per reduir els impactes ambientals d’abocadors i incineradores), sinó reduir els costos de la gestió d’aquests materials (per augmentar els beneficis empresarials), encara que sigui a costa d’excloure materials reciclables.

La sensació que té la ciutadania després d’haver vist o sentit els anuncis de la campanya és d’una certa perplexitat perquè es pensava que posant el plàstic, el metall i el vidre on li demanen ja ho feia bé. I ho fa bé! El problema és que el model de separació actual no és intuïtiu perquè no obeeix a la lògica d’aconseguir recollir el màxim de materials reciclables sinó que té el doble objectiu de minimitzar els costos privats dels envasadors alhora que prestigia els envasos d’usar i llençar. Un got, un test, una paella, una joguina que siguin de vidre, plàstic o metalls són reciclables; es poden reciclar i es reciclen si van a les plantes de tractament però els envasadors no volen fer-se càrrec del seu cost i han decidit unilateralment que aquests productes s’han d’enviar al contenidor de rebuig (i posteriorment a abocadors i incineradores). Amb aquesta campanya no es promou el reciclatge i la reducció dels residus sinó tot el contrari i a més, a costa de fer cada cop més complicada la seva separació. Un exemple: un raspall de dents s’hauria de posar al contenidor de rebuig mentre que el seu envàs (molt més lleuger) s’hauria de posar al contenidor de recollida selectiva. I si aspirem a la màxima participació ciutadana en la recollida selectiva els sistemes han de ser senzills i les instruccions han de ser clares i les ha de poder entendre des de la nostra àvia fins a un doctorat en física quàntica.

Espanya no aguanta la comparació amb els líders en gestió de residus municipals
Espanya ocupa el dotzè lloc entre els 27 païssos membres en el rànquing de gestió de residus municipals, segons un informe presentat la setmana passada per la Comissió Europea. L’organisme continental ha volgut comprovar la manera en què els estats membres gestionen els seus residus municipals i Espanya no ha sortit massa ben parada pel que fa als països europeus líders en gestió d’aquests residus, entre els quals es troben els països nòrdics i Alemanya. El primer lloc del rànquing l’ocupa Àustria. L’informe posa nota als 27 estats membres respecte a 18 criteris mitjançant banderes de color verd, taronja i vermell, en àmbits com ara el total de residus reciclats, el preu de l’eliminació de residus i les infraccions de la legislació europea. Els primers llocs de la taula els ocupen Àustria, Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, els Països Baixos i Suècia, cap dels quals té més de dues banderes vermelles, però el patró s’inverteix a l’altre extrem de l’escala, on les banderes verdes són escasses.

El document revela les mancances a Espanya respecte a la prevenció d’aquests residus, indicant també una legislació massa laxa i un cert cortoplazismo en els nostres plans de residus. De les 18 categories que han estat puntuades, Espanya té una bandera vermella en quatre: Programa de prevenció de residus; Prohibicions o restriccions nacionals de l’abocament de residus municipals; Previsió de generació de residus municipals i capacitat de tractament en el pla de gestió de residus , i Existència i qualitat de la projecció de la generació i tractament de residus municipals en el pla de gestió de residus. Els millors apartats de la gestió espanyola, segons l’informe, són: Dissociació de residus i consum, Accés als serveis de recollida de residus i Capacitat disponible de tractament de residus municipals.

“La imatge que es desprèn d’aquest exercici confirma la meva profunda preocupació. Molts Estats membres continuen acumulant en abocadors enormes quantitats de residus municipals, que és la pitjor opció de gestió de residus, tot i existir millors alternatives i que hi ha fons estructurals disponibles per finançar millors opcions. S’estan enterrant recursos valuosos, s’estan perdent beneficis econòmics potencials, no s’estan creant llocs de treball en el sector de la gestió de residus i pateixen la salut humana i el medi ambient. Això és difícil de defensar a la nostra conjuntura econòmica actual “, va declarar Janez Poto?nik, Comissari de Medi Ambient.