Una recerca de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) que ha aconseguit identificar amb detall les principals fonts geogràfiques d’aquestes micropartícules, la seva distribució a gran escala i els processos que en determinen l’acumulació a l’oceà. L’estudi es basa en un mostreig de l’aigua del mar fet al llarg d’un transsecte de gairebé 8.000 quilòmetres, des de Salvador (Brasil) fins a l’estret de Gibraltar, cobrint tant l’Atlàntic Sud com el Nord. A més, els investigadors van utilitzar un model de dispersió oceànica que permet rastrejar l’origen de les partícules a partir de la velocitat i la direcció dels corrents marins.
S’estima que aproximadament 11 milions de tones de residus plàstics entren als oceans cada any, la qual cosa dona lloc a la presència de 5,25 bilions de peces de plàstic flotant al mar. Aquests materials es classifiquen en megaplàstics (>1 m), macroplàstics (25 mm – 1 m), mesoplàstics (5-25 mm), microplàstics (<5 mm) i nanoplàstics (<1 μm). Els microplàstics arriben al medi ambient directament en forma de micropartícules (com ara microesferes de cosmètics, purpurina o fibres procedents de tèxtils sintètics com el polièster i el niló) o es generen a partir de la fragmentació d’objectes de mida més gran (com ara ampolles o joguines). Juntament amb altres partícules d’origen humà de menys de 5 mm (com ara cautxú, fibres animals o cel·lulòsiques, vidre, metall o quitrà), constitueixen el que es coneix com a microdeixalles.
L’estudi mostra que els corrents equatorials transporten aquestes partícules des de la costa d’Àfrica occidental cap a la costa del Brasil i cap a àrees remotes de l’oceà Atlàntic. L’estudi també identifica aportacions secundàries des del nord del Brasil cap a regions properes al nord-oest de l’Àfrica, i des de la península Ibèrica cap a les illes Canàries, cosa que evidencia la complexitat de les rutes de dispersió i la interconnexió entre regions. «El treball ens ha permès constatar que aquestes partícules poden acumular-se fins i tot en zones remotes, com el centre de l’oceà Atlàntic, i desplaçar-se grans distàncies lluny de les seves fonts d’origen», indica Stéphanie Birnstiel, investigadora de l’ICTA-UAB i autora principal de l’estudi.
Les mostres revelen que les microdeixalles estan distribuïdes àmpliament a tot l’oceà, des de regions tropicals fins a temperades de l’Atlàntic, amb concentracions més grans en zones properes a l’equador, davant del Brasil i al voltant dels 10 graus de latitud nord al llarg del transsecte. «En els processos de dispersió intervenen factors com ara el vent, l’onatge, els corrents marins i les interaccions biològiques, que en determinen el transport i l’acumulació als oceans Atlàntic Nord i Sud», afegeix Michaël Grelaud, científic de l’ICTA-UAB i coautor de l’estudi.
Quant a les seves característiques, la recerca revela que coexisteixen partícules de diferents tipus, mides i composicions químiques per sota de la superfície marina. Les partícules més petites (10-315 μm) són les més abundants i estan dominades per fragments, mentre que les de mida més gran (≥315 μm) són menys nombroses i estan formades principalment per fibres.
Una de les troballes més rellevants és el predomini de fibres d’origen cel·lulòsic (el 90 %) en la fracció de mida més gran. Aquestes fibres s’introdueixen principalment al medi marí a través del rentat domèstic de tèxtils, com el cotó, que allibera més microfibres que els materials sintètics. Malgrat el seu origen natural, aquestes fibres presenten un nivell baix de biodegradabilitat a causa dels tractaments químics, els tints i els additius industrials utilitzats en la seva fabricació.
«L’estudi també mostra que l’hemisferi nord concentra més quantitat de microdeixalles, especialment de fibres cel·lulòsiques, la qual cosa es relaciona amb una densitat de població més elevada, un nivell d’industrialització més alt i els mecanismes d’acumulació de l’Atlàntic Nord», afegeix Patrizia Ziveri, professora ICREA de l’ICTA-UAB i coautora de l’estudi.
En conjunt, aquests resultats aporten noves evidències sobre l’origen, la distribució i la destinació de les microdeixalles marines i subratllen la necessitat d’abordar aquest problema des d’una perspectiva global, atès que els seus efectes transcendeixen fronteres i ecosistemes.
