La presentació pública es va fer el 29 de gener del 2014, davant de les obres de la nova potabilitzadora de la xarxa d’Osona Nord, una obra pública que segons la Plataforma “pretén satisfer la garantia de subministrament de diferents municipis amb un denominador comú: la contaminació de nitrats de la majoria dels seus aqüífers causats per la indústria ramadera intensiva. I en el cas de Torelló amb un greuge afegit: un pou municipal clausurat per l’alta concentració d’un dissolvent d’origen industrial(Percloroetilè)”. Del total dels 54 municipis que la Plataforma ha analitzat en aquesta campanya, un 46% són de gestió pública de l’aigua, i un 54% tenen gestió privada (o gestió mixta amb domini de l’operador privat). Tenint en compte el número d’habitants d’aquests municipis, però, un 87% de la població rep al seu municipi un servei de gestió privada de la xarxa d’aigua i només un 13% de la població gaudeix al seu municipi d’un servei públic.

Conseqüències de la gestió privada
Algunes de les conclusions de l’anàlisi lfet per a Plataforma “Aigua és vida” és que quan la gestió de l’aigua és privada la complexitat i la dificultat
d’accés a la informació crea opacitat al voltant de la gestió, i en definitiva un allunyament de les responsabilitats tant de la ciutadania com de l’administració sobre la gestió d’aquest bé comú. Tanmateix, el control de la informació sobre l’estat de la xarxa (dipòsits, bombes, canonades…) i la necessitat real de manteniment o l’estratègia de les inversions recauen sobre les empreses, i els propis ajuntaments no poden controlar la informació – tot i que continuen ostentant la titularitat del servei.

Un punt a destacar és el preu de l’aigua, que de mitjana és més car en els municipi on la gestió és privada que on la gestió és pública. No obstant, la varietat i divergència de dades en relació als preus (amb quotes mínimes, trams, magnituds i tarifació diferents) dificulta la seva interpretació.
Davant de tot això, “Aigua és vida” es pregunta si la titularitat, el control i els objectius del servei continuen essent realment públics com defensen els ajuntaments que han concessionat el servei.

El procés privatitzador
És sobretot a partir dels anys 90 – tot i que hi ha casos anteriors – que s’ha accentuat la tendència privatitzadora de la gestió municipal de l’aigua. L’estudi conclou que “als municipis de la conca del Ter s’ha passat aproximadament d’un 60% de la població amb gestió privada a un 87% actual, i en canvi no s’ha donat cap cas de remunicipalització en aquest mateix període. Pel que fa als contractes de gestió, aquests són per períodes llargs i en mans de poques empreses. De fet, dues empreses repartides territorialment dominen el sector. A les comarques del Ter mig i alt (Osona i
el Ripollès) domina l’empresa SOREA (del grup AGBAR: propietat de la multinacional francesa SUEZ i La Caixa) i a les comarques gironines domina l’empresa PRODAISA (participada també per AGBAR, AQUÀLIA i La Caixa entre d’altres).

En general l’estudi conclou que “la privatització suposa una pèrdua efectiva del control del servei, més opacitat, un encariment de preus i que és un procés que difícilment té marxa enrere, en definitiva la pèrdua de sobirania sobre un bé comú”

Arguments per a una gestió pública de l’aigua
Des d’Aigua és Vida afirmen que la gestió de l’aigua ha de ser pública; i la participació ciutadana, la transparència i que el control social han de ser els eixos vertebradors d’aquests serveis públics. Una gestió pública de l’aigua -afirmen- és una opció viable que s’està duent a terme a diferents municipis de la conca del Ter i de Catalunya. Tanmateix, també hi ha ciutats europees que han recuperat la gestió pública de l’aigua com París, Berlín, Rennes, Niça… Per tant, l’argument de la complexitat tècnica i que la capacitat de gestionar-la només és possible en mans privades no té sentit.

Segons “Aigua és vida”, plataforma adscrita al Grup de Defensa del Ter, una correcte gestió pública de l’aigua – si hi ha voluntat política i està ben gestionada – resultarà positiva per les arques municipals i repercutirà directament en la ciutadania (qualitat del servei, reducció de preus i recuperació ambiental de les fonts de captació). Només la gestió pública és garantia d’una visió prou àmplia per integrar qüestions ambientals (com la recuperació d’aqüífers i millora dels entorns fluvials) i dur a terme polítiques socials (per exemple, amb tarifes adaptades davant de la creixent situació de pobresa i evitant talls en el subministrament per aquesta causa). La bona gestió municipal ofereix un servei més equitatiu, més transparent, més eficient, i a llarg termini, un millor servei i més sostenible. Per tant l’aigua té dimensions socials, culturals i ecològiques que no són protegides ni garantides per les forces del mercat. La remunicipalització és una opció creïble, realista i atractiva.