Per Ivan Benito, Lluc Fígols, Óscar García, Víctor Ortiz-Villajos, Nicolás Vadillo
“L’efecte margarida” convida a qüestionar la manera com percebem i ensenyem la natura i en conseqüència el món. A primera vista pot semblar que aquest fenomen sigui un tema intranscendent, però si ens posem a pensar aquest pot ser molt profund. Quan es demana a un grup de persones que dibuixin una flor, la gran majoria dibuixa una margarida simplificada, ja que aquesta és un model estereotipat que ens ensenyen a la societat des de petits sense tenir en compte l’enorme diversitat de tipus de flors que existeixen i la fisonomia real d’una flor.
Aquesta idea no queda en aquesta simple dinàmica de grup. Aquest biaix visual i cultural té l’origen en els sistemes educatius i materials divulgatius que per comoditat i sistematització tendeixen a homogeneïtzar la complexitat biològica en esquemes repetitius, i en conseqüència molts altres aspectes del món. Es parla de la flor amb unes parts específiques encara que hi ha moltes altres espècies que no tenen aquest estructura. El resultat són generacions d’estudiants i ciutadania que associen idees complexes en un ideal fictici, fet que limita la capacitat de reconèixer i valorar la realitat propera.
L’anàlisi s’estén a altres àmbits, com pot ser que penses quan es diuen el nom de les estacions (hivern – nevat, primavera – flors, estiu – calor, tardor – fulles caigudes). Aquesta idea respon a un constructe eurocèntric, la qual cosa fa que en diferents regions no es descrigui la seva pròpia realitat, ni la fenològica ni la climàtica. Tot aquest coneixement s’extreu dels manuals escolar o de programes d’educació ambiental, amb el risc de descontextualitzar l’experiència de l’alumnat respecte al seu entorn immediat.
“L’efecte” margarida en essència és una crida a descolonitzar els imaginaris ecològics. En comptes d’imposar models estandarditzats, la proposta és fomentar l’observació directa, l’exploració crítica i l’aprenentatge situat. Tot aprenent a partir de preguntes i no de respostes. Només així es pot cultivar una ciutadania capaç de reconèixer la singularitat dels ecosistemes locals i de generar noves narratives ambientals.
La biodiversitat no es comprèn a través d’esquemes simplificats i deixant de banda les singularitats dels individus, sinó al camp, observant la diversitat de formes i morfologies, en les estratègies fenològiques de cada espècie i en els paisatges canviants del nostre entorn immediat. L’educació ambiental té la responsabilitat d’obrir aquesta finestra i trencar amb els esquemes, sense adonar-nos-en, empobreixen la nostra relació amb la natura.
