Tenim 2 o 3 anys, fins que expiri el Protocol de Kyoto. De moment, aquest 2009 avançarem un pas important. L’any que ve possiblement, hi haurà aquest tractat internacional signat a Mèxic i el 2013 haurà de començar a funcionar tot això que estem explicant. Del 2013 al 2020 serà el període en què tot això es posarà en marxa, hi haurà un canvi de tendència a nivell global i després, del 2020 al 2050, ja estarem en ruta, ben orientats. Si el 2050 hem rebaixat les emissions globals del món un 50% respecte l’any 1990 ja anirem be, i per tant, ho resoldrem. De fet, hi ha altres temes que també semblaven no tenir solució, com la capa d’ozó. Hi hem posat mitjans i s’està resolent. Hem de ser optimistes

En clau mediambiental, com interpretar el paper dels EEUU?
Ara EEUU està dins del negoci, Obama ha fet un gran esforç personal, però és clar, les coses no canvien d’un dia per l’altra. Té dificultats perquè se li aprovin lleis a favor del canvi climàtic i del canvi energètic, a dins del EEUU que jo crec que les vencerà, però necessita una mica de temps.

Què representa l’anunci i el compromís de reduccions fet pels EEUU de cara a la Cimera de Copenhaguen?
Obama no vol de cap manera fer el que va fer Clinton amb el Protocol de Kyoto, que ell va decidir el que havia de fer els EEUU sense la consulta prèvia al Senat. Allò fa ser un fracàs, perquè al final els EEUU va signar el Protocol de Kyoto, però no el van ratificar mai. Jo estic molt content que l’Obama vagi a Copenhaguen, crec que això és molt positiu, però ell ha de deixar treballar el Senat, ja que el Senat al final s’haurà d’apuntar en un tema que ja no te aturador: la lluita global de tots els països contra el canvi climàtic. Obama ha canviat la dinàmica del principal país contaminant pel que fa als seus habitants. Els EEUU el que proposen és un canvi de tendència. I a més, tenen marge per fer-ho, ja que utilitzen cotxes que consumeixen molt. Als EEUU cada habitant emet de promig unes 20 tones de CO2 a l’any, mentre que a Europa cada habitant n’emet 10, i no som la meitat de feliços. Als EEUU per poc que s’hi posin, avançaran molt. Només que utilitzin cotxes de més baix consum, baixaran les emissions de forma important.

I el vehicle elèctric?
Encara trigarem a tenir una producció en massa de cotxes elèctric. L’important és que la persona que ara compri un cotxe, sigui un cotxe de baix consum, o híbrid, que faci poques emissions. Això seria el pas entremig. El cotxe elèctric és important. És la fita a arribar, però costarà de canviar tota una estratègia que hi ha sobre el petroli. Hem de anar fent petites passes, però cada vegada més importants.

Hi ha cert optimisme en les seves paraules…
Jo, com que fa anys que segueixo el procés, veig que quan sembla que està parat és perquè està a punt de tornar a arrencar. Bàsicament els països bloquegen els temes i les converses i ho fan molt difícil abans d’una cimera, però durant la cimera s’acaben posant d’acord en varies coses: primer en continuar enraonant, tot i que sembli una obvietat, però també embla obvi, però al mateix temps en anar en la direcció adequada. A Copenhaguen no s’arribarà a un tractat internacional vinculant, però es posarà una fita molt important perquè durant el 2010 això sigui possible.

Això és una predicció sobre la Cimera de Copenhaguen?
Él que jo desitjo és que a Copenhaguen hi hagi un acord polític d’alt nivell, que es possible que hi sigui, que es posin d’acord en un document de base de 3 pagines, per entendre’ns, però que fixi les grans fites perquè l’acord tècnic que serà possible que es pugui signar al desembre de l’any que ve a Mèxic, sigui possible. Fixeu-vos que en un any, el Senat dels EEUU ja haurà tret l’incògnita actual. I encara que no hi haurà suficient amb l’esforç dels EEUU i Xina, sí que els EEUU podran aportar fons econòmics i tecnologia addicional per ajudar als països en vies de desenvolupament.

Vostè ha assitit a totes les Cimeres del Clima des de l’any 2003. Quin canvi de tendència observa des d’aquella cimera de Milà del 2003 a aquesta del 2009 a Copenhaguen?
Des d’aleshores ha plogut molt. Ara ja no es tracta d’un tema únicament mediambiental. Ara el medi ambient és una qüestió de tots i de tot: de l’economia, del comerç… Només cal que mirem al nostre voltant i veurem que moltes petites coses han canviat. A Barcelona, per exemple, s’està fent un carril bus a l’entrada per la Meridiana; tothom quan compra un electrodomèstic ja demana que sigui de nivell A; les bombetes de baix consum s’estan venen molt; ara hi hauran ajudes per l’aïllament de portes i finestres; a l’hora de calcular els impostos sobre la compra de vehicles, es té en compte el CO2 que emet el vehicle… Són moltes petites coses que han canviat i que van canviant. La suma de tots aquests petits canvis ens farà adonar, d’aquí a uns anys, que podem continuar tenint un nivell de vida adequat tenint en compte el medi ambient com un factor important.

A partir de Copenhaguen, què?
Ara el gran tema és el financer. O sigui, per fer polítiques de canvi climàtic, tant a nivell domèstic com a nivell internacional es necessiten fons econòmics: transferència de grans quantitats de fons econòmics del primer món al segon món, sobretot per poder comprar la millor tecnologia per utilitzar en aquests països. Aquest és el quid de la qüestió. La pregunta és els ciutadans del primer món estem disposats a sacrificant-se en el 1 o el 2 per cent del nostre PIB actual per traspassar-lo en el segon món perquè, a la llarga, tots anem més bé?

Però potser no és només una qüestió dels ciutadans, si no també dels governs?
Precisament, jo crec que és al contrari. Si els ciutadans estan disposats, se’ls hi explica clarament i ho accepten majoritàriament, els govern sí que estarien disposats a fer-ho. El que passa és que els governs tenen por que transferir aquests bens i serveis farien que poguessin fer menys que ara i que, per tant, els ciutadans no ho acceptarien. I en tractar-se de grans quantitats, els govern no poden fer-ho sense el suport de la ciutadania.

Vostè que proposa?
L’únic precedent que hi ha d’un tipus de política com aquesta és el Pla Marshall que va fer que al final de la segona guerra mundial els EEUU -que eren el vencedors- comencessin a transferir PIB, o sigui, capital i bens i serveis, per ajudar als països perdedors. Això, a curt termini, va representar una baixar de la seva renda, però a curt i a llarg termini, va resultar un benefici per tothom, perquè Europa va tornar a aixecar-se i a la llarga es va convertir en un consumidor de productes manufacturats nordamericans. I en un procés que ara podem estudiar, podem veure que tothom va guanyar.-hi. Aquest exemple es podria aplicar al canvi climàtic.

Vostè creu que la solució passa per dissenyar un Pla Marshall del canvi climàtic?
Sí, crec que l’esperit del Pla Marshall aplicat al canvi climàtic seria una solució perquè a l’hora de la veritat, qualsevol política aplicable (ajudes als països en desenvolupament, conservació dels boscos, transferència de tecnologia…) tot suposa una transferència de capital. I aquest capital només pot venir d’allà d’ on es pot transferir, bàsicament EEUU, Japó, Canada, Europa, Austràlia… Els demés països del món rebran, i aplicaran, tecnologies netes, però els països que les han de pagar són els països que representa que tenen el 70 o el 80 per cent de la riquesa de tot el món. Si no es fa això, no només els problemes del canvi climàtic, si no també els de la pobresa, la immigració, la falta de recursos… no tenen solució.

Així podrem salvar el món?
És que no tenim altra solució. De fet, el món es salvarà igual, el problema seran els habitants. El problema, si no ho resolem, el tindrem els habitants del món aquest segle XXI. Hem d’acceptar que estem en un món global i que hem de transferir tecnologies i maneres de fer les coses. De fet, tenim possibilitats, per exemple, d’ajudar als països africans a que tinguin un sistema elèctric més net. No és tan difícil. Ells tenen sol, tenen biomassa, a molts llocs tenen vent… només es tracta de transferir tecnologies i capital per aplicar aquestes tecnologies netes perquè no cometin els errors que hem comès nosaltres d’utilitzar, per exemple, el carbó, d’una manera indiscriminada.

I quant temps tenim per fer això?
Tenim 2 o 3 anys, fins que expiri el Protocol de Kyoto. De moment, aquest 2009 avançarem un pas important. L’any que ve possiblement, hi haurà aquest tractat internacional signat a Mèxic i el 2013 haurà de començar a funcionar tot això que estem explicant. Del 2013 al 2020 serà el període en què tot això es posarà en marxa, hi haurà un canvi de tendència a nivell global i després, del 2020 al 2050, ja estarem en ruta, ben orientats. Si el 2050 hem rebaixat les emissions globals del món un 50% respecte l’any 1990 ja anirem be, i per tant, ho resoldrem. De fet, hi ha altres temes que també semblaven no tenir solució, com la capa d’ozó. Hi hem posat mitjans i s’està resolent. Hem de ser optimistes.