Actualment consumim l’equivalent a 1,5 planetes Terra  i ens juguem la nostra continuïtat com a espècie. La lentitud personal forma part d’un canvi de model necessari, ja que redueix la velocitat de la roda del consum i comporta hàbits menys impactants ambientalment: anar més lent és caminar en comptes d’anar en cotxe i agafar el tren en comptes de l’avió; cuinar en comptes d’escalfar menjar preparat; treballar menys hores (i per tant cobrar menys, i comprar menys béns de consum) per tenir més temps per a l’entorn personal.
D’altra banda, sabem que la felicitat no s’identifica amb la prosperitat econòmica i que les persones que voluntàriament redueixen el seu consum, augmenten el seu benestar subjectiu. Per què no anem més lents, doncs? La qüestió és que ens comparem amb els altres i, com passa al conte d’Alícia, ens veiem obligats a córrer només per mantenir-nos al mateix lloc. Així que el canvi haurà de ser comunitari.

Si tot el món es fes més lent, sabem que els llocs de treball o el mercat continuarien existint, com a activitats indissolublement unides a l’activitat humana, però lliures dels excessos que el consumisme hi ha associat i acotats en un marc de limitacions ecològiques i ètiques. El temut col·lapse econòmic que suposaria l’alentiment del nostre estil de vida en realitat només es produirà si no hi fem alguna cosa.

Escapar de la pressa de manera gradual, voluntària i conjunta, fins que totes les capes socials es trobin vivint de la manera més sostenible, i socialment acceptada, és un camí que, tot i que sembli utòpic, és l’únic possible per poder assolir una bona vida dels humans a la Terra.