– la història –

Mentre la xef Carme Ruscalleda intervenia a la taula rodona, entre el públic, la Rosa García, directora general de Rezero i l’Anna Peña, directora de comunicació, es removien a les seves cadires i xiuxiuejaven: Ens hi atrevim? Ho fem?

Quan es va acabar l’acte, es van mirar i van saber que no deixarien escapar l’ocasió. Com si fossin fans que busquen fer-se la foto amb la famosa de torn, es van esmunyir entre la gent per colar-se al lateral de l’escenari, on la Ruscalleda xerrava animadament amb la resta de ponents. Llavors, davant la mirada atònita de la consellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació i el President del Parlament, la Rosa es va llençar.
–Disculpa, Carme, però et volem demanar si ens donaries una mostra de la teva orina.

No era la primera persona a qui feien una petició així i tenien un bon motiu al darrere. S’havien posat entre cella i cella que la gent sabés fins a quin punt ingerim tòxics per culpa de la plastificació dels aliments. No era una intuïció cega de l’equip de Rezero. Feia anys que la comunitat científica alertava que certs components dels plàstics, com el Bisfenol A i els flatats, migren dels envasos cap al menjar que contenen. I d’aquí passen als nostres cossos.

És fàcil endevinar que d’aquesta presència plàstica al nostre organisme no en pot sortir res de bo. Nombrosos estudis identifiquen aquests components com a disruptors endocrins i els associen amb alteracions diverses, com ara danys sobre el desenvolupament de l’aparell reproductor, afectacions en el neurodesenvolupament, malalties metabòliques o increment de risc d’alguns càncers lligats a les hormones.

La Carme Ruscalleda es va entusiasmar amb la idea de donar la seva orina de seguida que l’Anna i la Rosa li van haver explicat per a què la necessitaven. Rezero volia analitzar l’orina de diverses persones amb projecció pública per aconseguir més impacte quan es donessin a conèixer els resultats. El primer pas era el que estaven fent, convèncer persones com la mateixa Ruscalleda, el cantant Macaco, el pintor Miquel Barceló, el meteoròleg Francesc Mauri o l’actriu Sílvia Abril.

Llavors, un cop engrescats amb la idea, calia coordinar la recollida de les mostres. No va ser fàcil. No li pots demanar a qualsevol que vagi a casa del Miquel Barceló a recollir un pot d’orina que, a més, s’ha de garantir que es conserva en unes condicions especials. En Raül Paniagua de Rezero es va encarregar de coordinar les recollides. De fet, la majoria d’aquests pots van passar pels congeladors de les cases de l’equip de Rezero, abans de ser enviats al laboratori de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, l’equip del qual vam contractar perquè assumís la supervisió científica de tot el procés. Un cop recollides totes les mostres, des d’allà van volar a Noruega, on hi ha un dels dos únics laboratoris del món on analitzen, a 300€ la mostra, la presència en orina de determinats tòxics.

El dia que van arribar els informes, els sentiments a l’oficina de Rezero eren ambivalents. Per una banda, la inquietud per la contundència dels resultats: cap mostra contenia menys de 20 compostos dels 27 analitzats. Per altra banda, la satisfacció de comprovar la importància del que s’havien proposat. Havíem aconseguit les mostres d’orina, teníem els resultats i ara hi havia pressa per comunicar els resultats. Calia aconseguir amb urgència un canvi normatiu que posés la nostra salut per sobre dels interessos econòmics. I per forçar aquest canvi, era prioritari aconseguir que la ciutadania fos conscient del que estava passant.

Per sort vam comptar amb la complicitat de periodistes de nombrosos mitjans. Professionals que quan van saber entendre i comunicar la gravetat del que estàvem posant sobre la taula. Les imatges, vídeos i textos que havíem preparat també van circular com la pólvora per les xarxes. Gràcies a Zero Waste Europe la campanya, que havia començat a Catalunya i Balears, es va replicar a 7 països europeus.

Rezero l’havia ideat, coordinat i n’havia assumit les despeses. La Carme Ruscalleda i tota la resta de participants hi havien aportat la seva orina, la seva imatge i els seus missatges. Els mitjans ho havien donat a conèixer. Però un cop compartida la informació i estès el neguit, calia, més que mai, aconseguir que la classe política prengués cartes en l’assumpte. No era moment d’aturar-se.

A Rezero es va veure clar des del primer moment que la redacció de la nova llei estatal de residus era una oportunitat que calia aprofitar. Fins ara el discurs ambientalista sobre residus no havia incidit en el vector salut, però vam aconseguir fer bandera comuna amb altres organitzacions per introduir la problemàtica dels tòxics en el debat. A base de consensuar comunicats, redactar notes de premsa i reunir-nos amb partits polítics va semblar que ho havíem aconseguit: la versió aprovada al Congrés dels Diputats en primera instància, introduïa la prohibició del bisenol A i els flatats en els envasos alimentaris. Els representants polítics havien optat per protegir la salut de la ciutadania.

Però no érem les úniques organitzacions que volíem incidir en la nova normativa. La Federación Española de Industrias de Alimentación y Bebidas va pressionar per fer caure la prohibició i, al pas pel Senat de la nova llei, va aconseguir-ho: PP va presentar una esmena en aquest sentit i PSOE hi va donar suport. Guanyaven els interessos econòmics.

De tota manera, a Rezero l’opció de llençar la tovallola no es considerava. La campanya «Senado de España, ¡aquí tienes mi orina!» amb suport d’entitats, ciutadania i senadors progressistes, va donar a conèixer el que s’estava a punt de perdre i alhora va servir per fer arribar el descontent de la ciutadania als senadors. Però a la versió de la llei aprovada a la càmera alta la prohibició del bisfenol-A i els flatats havia caigut. Semblava que la causa estava perduda.

Així i tot hi va haver noves reunions, nous comunicats i moltes trucades. Calia cremar tots els cartutxos. Calia tornar a recordar que quan està en joc la salut de la ciutadania, no es pot perdre el temps i menys encara cedir a les pressions de les empreses.

Quan va arribar el dia de la votació definitiva al Congrés, el 30 de març, hi havia prou incertesa per deixar marge a l’esperança. La Rosa seguia la retransmissió de la sessió sense parar de joguinejar amb els cables dels seus auriculars i anava informant la resta de l’equip. Fins que per fi, es va donar a conèixer un pacte entre partits impulsat per Unides Podemos que passava per aprovar la prohibició.

L’oficina va ser una festa. Una festa on hi va haver moments per recordar tot el viscut per arribar fins aquí, com el dia que dues dones van acostar-se a la Carme Ruscalleda per demanar-li el seu pipí. Una festa on es va sentir la necessitat de compartir l’alegria i la satisfacció amb totes les persones que coneixeu Rezero.

Avui més que mai, ens sentim orgulloses de la nostra feina i de les conseqüències que hem generat per la societat. Per això et demanem el teu suport. Ajuda’ns a seguir treballant amb campanyes com aquesta, a fer front als nous reptes, a aconseguir nous èxits.