[foto]
Al massís del Pollino hi ha una de les majors concentracions d’aquests pins a Itàlia. Viuen en un terreny calcari, en un espai molt ventat i gèlid a l’hivern, ni el faig es veu capaç de competir-hi. Són uns veritables gegants que endinsen les seves arrels per les esquerdes de les roques calcàries i d’aquesta manera cerquen la necessària aigua per viure i, tanmateix, se subjecten per resistir les més que difícils condicions hivernals de la carena a més de dos mil metres d’alçada.
El “pino loricato” és el Pinus leucodermis o Pinus heldreichii. Pren aquest nom en italià perquè la seva escorça està formada per plaques que recorden la “lorica” que era la peça de la malla metàl·lica que portaven els legionaris de l’antiga Roma. La seva àrea de distribució s’estén per les muntanyes del sud est d’Europa. A Itàlia només els trobareu al massís del Pollino, bé sigui a la banda de la Basilicata o a la calabresa, però també es localitzen als Balcans i arriben fins el Mont Olimp de l’actual Grècia.
Stefano Mancuso, en un article al diari La República (maig 2018), qualifica aquest pi de veritable fòssil vivent i esmenta que supera en 200 anys un altre pi de la mateixa espècie, anomenat Adone i que es va localitzar a la frontera entre Grècia i Albània. Ara bé, Mancuso remarca que aquests arbres mil·lenaris se situen molt lluny del veritable rei en longevitat d’Europa, el Old Tjikko, que es un avet vermell (Picea abies) que s’ha localitzat a Suècia i que es calcula que té 9.550 anys.
