He de reconèixer que el projecte de construcció d’un complex-ciutat tipus Las Vegas a casa nostra m’ha fet angúnia des del principi. De fet, ja me’n feia quan s’havia parlat de projectar un complex semblant als Monegros. Només feia que imaginar com farien arribar l’aigua i l’electricitat allà, al mig del no res, i com cobririen d’asfalt i omplirien d’edificis, de llum i de soroll aquell paratge que -precisament- té en aquest no res el seu encant. Quan fa unes setmanes es va començar a parlar de la possibilitat que Eurovegas s’instal•lés a casa nostra, els fantasmes van tornar a sortir. D’entrada, tot allò que suposi cobrir d’asfalt grans superfícies de sòl, em genera un cert sentiment claustrofòbic, però si a més és per aixecar un complex de joc i ruleta, la claustrofòbia es presenta acompanyada de preocupació per les possibles derivacions socials i conseqüències que pot comportar un complex d’aquest tipus que basa en el joc i en l’atzar, enlloc de en el coneixement, el treball i la investigació, la consecució de grans guanys econòmics.
Per això, de seguida em vaig alinear amb els corrents que rebutgen el projecte perquè trenca o distorsiona la imatge de Barcelona -i per extensió de Catalunya- com a capital del coneixement, de la innovació i de les noves tecnologies. Una imatge que la capital de Catalunya està gestant des de fa més de deu anys, i que va començar amb la reconversió del barri de Poblenou en el 22@ -on ja s’hi han instal•lat més de 1500 noves empreses-, continua amb la conversió del Consorci de la Zona Franca en el BZ -un nou pol de desenvolupament basat en la investigació i la innovació-, i que encarà continuarà amb el projecte Blau@Ictínea que pretén reconvertir la zona portuària del moll d’inflamables en un nou barri productiu. Una imatge que pren encara més força amb la confirmació i consolidació de Barcelona com a capital del Mobile World Congress, que en l’edició d’ enguany ha deixat importants beneficis i una ocupació hotelera completa a la ciutat.
Clar que -diuen- que Eurovegas també generaria llocs de treball, inversió i importants beneficis a Barcelona i Catalunya. En concret, s’ha parlat de la creació d’uns 260.000 llocs de treball -entre directes i indirectes-, d’una inversió total de 17.000 milions de euros i de la construcció d’una dotzena d’hotels amb milers d’habitacions. A més, i per a tranquil•litzar a les persones més reticents a la promoció del joc -entre les que m’hi incloc-, el portaveu de Las Vegas Sands, Ron Reese, ha afirmat que la zona de casino no superaria un 3% del total de les hectàrees que ocuparia el complex.
Però, de quins llocs de treballs i de quins beneficis estem parlant?
Hi ha qui opina -i s’atreveix a dir- com el doctor en Ciències Econòmiques, Alfredo Pastor (1) que “en la seva construcció, Eurovegas contractarà grans quantitats de ma d’obra poc qualificada importada de l’exterior i que, quan la construcció s’acabi, el gruix d’aquesta ma d’obra quedarà aquí” i que “l’atur, potser disminuiria en la fase de construcció, però que tornaria a augmentar després”.
El que també és veritat és que no està el pati per fer escarafalls a propostes que puguin aportar beneficis i que Catalunya necessita inversions potents i nous motors que ajudin a rellançar l’economia en un moment en que la crisi ens impedeix avançar amb fluïdesa i tranquil•litat cap a un futur incert, nou i desconegut, però necessàriament sostenible; cap a un futur que -en el fons (uns més i d’altres menys)- tothom reconeix que ha de ser radicalment diferent i basat en energies netes, però al qual no sabem ben be com arribar-hi.
I és en aquest punt que les teories de l’economista i sociòleg Jeremy Rifkin (2) sobre la Tercera Revolució Industrial i sobre la transició cap a aquesta TRI se m’apareixen com una possible llum en aquest camí d’incerteses; com una possibilitat de sumar enlloc de restar, de donar-li la volta enlloc de dir que no, i -en definitiva- de transformar un projecte que te molts detractors (s’acaba de presentar la Plataforma “Aturem Eurovegas-Salvem el Delta del Llobregat”), però que també te molts protectors, en un projecte pilot que -a més d’albergar espais d’oci i de joc i d’atreure turisme- sigui un exemple de sostenibilitat i de model de futur, des de la seva pròpia concepció i disseny fins al seu funcionament diari.
Ecovegas podria ser un projecte que convertís aquesta possible llum que s’entreveu al final del túnel en un FAR que indiqui la ruta a seguir per arribar a dibuixar un model de ciutats sostenibles
I és aleshores quan començo a imaginar l’Eurovegas com un complex totalment sostenible, amb edificis construïts amb materials sostenibles i criteris ecològics i d’eficiència energètica, ben aïllats tèrmicament i escalfats i refrigerats amb energies netes; edificis convertits tots ells en petites centrals elèctriques que generin l’energia que consumeixen i aboquin a la xarxa l’energia sobrant generada a partir de fonts renovables; amb vehicles que no generin emissions circulant pels seus ecocarrers, amb restaurants de Km 0 on s’ofereixen productes de qualitat, però també de proximitat; i on el luxe sigui sinònim de net i de sostenible.
En fi, imagino un Ecovegas: un complex exemplar, completament sostenible, construït d’acord amb els principis d’aquesta Tercera Revolució Industrial que preconitza Jeremy Rifkin. Un projecte pilot que, de fer-se realitat, podria convertir aquesta possible llum que s’entreveu al final del túnel, en un FAR que indiqui la ruta a seguir per arribar a dibuixar un model de ciutats sostenibles. Un model aplicat que, indefectiblement, mostraria als seus visitants, les possibilitats que ofereix el futur si apliquem criteris de desenvolupament sostenible.
No m’agrada el que un complex com l’Eurovegas porta associat i que constitueix un model que molts consideren ja caduc, però si l’Eurovegas acaba venint a casa nostra i ha de convertir Catalunya i Barcelona en un pol d’atracció turística, potser que ho aprofitem per ensenyar alguna cosa més al món i li donem a tot plegat un veritable valor afegit: el de la sostenibilitat.
