De cap als anys 60, l’arribada espontània de la indústria turística, caracteritzada des del principi per la seva tendència de masses, en va fer del litoral mallorquí el seu lloc d’experimentació i expansió. Les costes baixes arenoses, nodrides d’arenes fines i blanques, junt amb les condicions climàtiques mediterrànies, feren que la proliferació de nuclis turístics litorals fos un element característic en la caracterització del paisatge mallorquí. Aquests, que naixeren d’una planificació anàrquica, sense patrons i pensant poc amb la conservació del litoral illenc, començaren a suposar fonts d’influència directe sobre el devenir dels espais naturals costaners. Es Trenc, tot i no veure’s artificialitzat directament, no en fou una excepció, ja que amb el pas dels anys, i amb el naixement de nuclis turístics tals com Sa Colònia de Sant Jordi i sa Ràpita, a més dels propers a la zona (s’Arenal), es va veure colonitzat diàriament per una influència massiva d’usuaris que, cercant el descans, el lleure, i el sol i la platja, desembarcaven dia a dia sobre les seves platges.
El punt més àlgid d’aquesta avarícia antròpica arribà de cap a finals dels anys setanta, concretament al 1978, moment en que es projectà una urbanització litoral de magnituds notables arreu de tota l’àrea, tal i com ja s’havia fet a altres zones de la costa mallorquina. Aquest projecte, que incitava la total destrucció del sistema, va ser aturat per una potent campanya social en defensa de la conservació de l’àrea, aconseguint la seva protecció.
Conseqüència d’aquesta iniciativa, i d’algunes que s’han anat succeint al llarg del temps, aquest espai és avui, encara, un dels pocs paratges sense urbanitzar del litoral mallorquí. Es Trenc-Salobrar de Campos foren declarares Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI) l’any 1991 per la Llei d’Espais Naturals (LEN). No obstant, aquesta protecció salvà la zona de la urbanització, però no va garantir alhora cap tipus de gestió, ni cap protecció enfront de la degradació ambiental. De fet, des de llavors, i com ja es remarcava anteriorment, la pressió urbanística de les zones limítrofes, i en general una falta d’ordenació i gestió integral de la zona, ha anat donant lloc a un accelerat procés de degradació. Els símptomes són prou clars amb balanços sedimentaris negatius, pèrdues de superfície de platja, o degradació del sistema dunar, especialment en la duna davantera. Tot i que, tant de l’àmbit científic com de l’ecologista sembla prou clar el seu estat de degradació i constatables els seus processos erosius, de moment encara no hi ha hagut cap pas ferma i definitiu per dotar l’espai sota una figura de protecció consolidada.
No obstant però a un li queda cara de pur quan llegeix per la premsa que ara, el “legítim” govern del PP, perquè sí, vol permetre la construcció d’una faraònic hotel sobre aquest relicte espai. No els importen no els valors geoambientals que s’hi troben, ni tampoc l’esperit de lluita i defensa que ha duit associat aquest indret, ni la magnifica diversitat d’avifauna que es troba a la zona humida, ni tan sols el interès que hi pugui haver en mantenir, encara que sigui, una platja arenosa sense artificialitzar per complet a la nostra illa.
No seré jo en negar ni debatre que el turisme, des de decennis enrere ha estat el motor econòmic de la societat mallorquina. No obstant si debatré que també el turisme ha estat l’activitat que ha generat més impactes sobre les nostres costes. La decadència geoambiental actual, l’obsolència d’infraestructures i l’efervescència d’altres destins arreu de la ribera mediterrània són els tres pilars que han posat en perill el nostre prestigi com a destí. Amb aquest escenari doncs, i ja sense només pensar amb la protecció geoambiental d’es Trenc, no podem deixar que ens enganin més, ni que tampoc segueixin hipotecant el nostre futur.
Si volem que l’activitat turística de sol i platja continuï sent el nostre motor, no podem deixar que la “benzina” d’aquest segueixi exhaurint-se a marxes forçades. La contínua destrucció de les nostres costes suposarà que el valor d’aquestes segueixi devaluant-se, suposant doncs que els valors distintius que encara puguin romandre vagin desapareixent amb el temps. El cas de la destrucció d’es Trenc és sens dubte un exemple clar de les pretensions que l’actual govern conservador té en pensar només en present, i sent generós en un futur proper, no obstant un signe clar de la seva limitació en pensar pel bé de la nostra societat a llarg termini. Ara, en tot cas i a mi personalment, almanco me queda la intriga de conèixer si són capaços de posar algun argument raonable damunt la taula i deixar d’enganar al personal. El fet de que surti un alt càrrec i tengui l’astúcia d’afirmar, amb rialla d’orella o orella, que amb fets com aquests es contribuirà a sortir de la crisi no em fa gràcia, sinó més bé llàstima. Algú s’ho creu? Jo NO!
