Avui dia nombroses empreses i iniciatives quantifiquen econòmicament les emissions de CO2 d’una empresa, organització o particular, i ofereixen la possibilitat de pagar aquesta quantitat a l’emissor per a destinar-la a la inversió en projectes que afavoreixin l’estalvi d’energia, les energies renovables o la plantació d’arbres i vegetació, per “compensar-les”. També el CADS, conjuntament amb el Comissionat d’Afers Exteriors, promou que el Departament de la Vicepresidència, que realitza molts viatges internacionals al cap de l’any ja que té les competències de relacions exteriors del Govern de la Generalitat, compensi les emissions que genera afavorint projectes que contribueixen a estalviar emissions. Però la reducció d’emissions a base de projectes “comprats” no té lògica ambiental si no s’assumeix un canvi de fons: només és lògic “compensar” les emissions que no hi ha hagut més remei que produir, després de reduir-les tot el possible. Un dels motius és que compensar l’impacte ambiental és difícil o impossible, ja que la velocitat d’emissió de carboni i la velocitat d’absorció (amb projectes de plantació d’arbres) o de reducció d’emissions (amb l’aplicació de mesures d’eficiència) són ben diferents. Quan consumim energies fòssils consumim ràpidament un capital que la natura ha trigat milers de milions d’anys en acumular: un ritme que l’absorció de CO2 de la vegetació i els arbres no pot assolir. Tot i així, promoure projectes positius de compensació ajuda a avançar cap a la sostenibilitat. El Conveni Marc de Nacions Unides sobre el canvi climàtic i el Protocol de Kyoto ja van preveure uns mecanismes per incentivar l’ús d’energies renovables i la transferència de tecnologies netes als països en desenvolupament. Es tracta dels Mecanismes de Desenvolupament Net, on s’inscriuen projectes de reducció d’emissions que són verificats per les Nacions Unides. Les negociacions que es portaran a terme a Copenhaguen aquest proper mes de desembre hauran d’establir com serà aquest mecanisme a partir del 2012.
La “compensació”, però, hauria de ser una mesura posterior a les estratègies per a la reducció: per mantenir el nostre clima, una tona de carboni estalviada avui és molt més valuosa per evitar l’escalfament global que una tona estalviada d’aquí a vint anys.
