D’aquella cimera d’Estocolm en va sortir una declaració que en els seus principis 2, 3 i 5 ja deia que “els recursos naturals de la terra…cal que estiguin protegits en benefici de les generacions presents i futures per mitjà d’una planificació o gestió acurada…”, que “cal conservar la capacitat de la terra per produir recursos renovables vitals…” i que “cal usar els recursos no renovables de la terra de tal manera que s’eviti el perill d’un exhauriment futur i per garantir que els beneficis d’aquest ús arriben a tota la humanitat”. Una humanitat que fa més de 50 anys que treballa per intentar evitar caure al precipici cap al que estem anant.
Aquest 2022, doncs, s’ha commemorat el mig ségle de la primera i històrica cimera sorgida arran de la preocupació sobre les possibles conseqüències de l’acció humana en el medi i de l’esgotament dels recursos limitats del planeta. Una afirmació que també recollia i detallava l’informe sobre “Els limits del creixement” encarregat pel Club de Roma i publicat aquell mateix 1972 en que la Terra comptava amb 3.851 milions d’habitants. Una xifra que en aquests 50 anys s’ha més que doblat i ja supera els 8.000 milions.
També aquest any, en que Catalunya -i especialment Barcelona- ha recordat les Olimpiades del 1992, s’ha celebrat el 30è aniversari de la segona trobada mundial sobre el medi ambient i humà: la Cimera de la Terra, que va tenir lloc el juny de 1992 a Rio de Janeiro. D’allà en va sortir una Declaració sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament, el Programa 21 sobre com encarar el segle XXI, i tres convencions: la de la Desertització, la de la Biodiversitat i la del Canvi Climàtic. Tot i que amb sinèrgies entre elles, cada una d’aquestes convencions assenyalava un camí de noves trobades específiques que s’han materialitzat al llarg dels anys en cimeres mundials (COP’s) que aborden cada una de les temàtiques i la relació que existeix entre elles, una interrelació que s’ha d’accentuar en un futur a partir de la Declaració de la Terra sorgida aquest passat mes de maig de la Cimera sobre la Desertització (COP15) celebrada a Costa d’Ivori i que reclama entre els seus punts principals, la recuperació de les sinèrgies entre les secretaries de les tres convencions. La convenció del Canvi Climàtic va donar lloc, a partir del 1995, a les Cimeres del Clima que es celebren anualment des d’aleshores amb la única excepció de la del 2020 que es va anular a causa de la covid i es va recuperar el 2021 (COP26, Glasgow, novembre 2021). Precisament aquest 2022 s’han celebrat totes tres cimeres: al maig la COP15 sobre la Desertització, al novembre la COP27 del Canvi Climàtic a Egipte i al desembre la COP15 de la Biodiversitat al Canadà, una trobada que s’ha venut com l’Acord de París de la Biodiversitat.
També aquest 2022, les Nacions Unides han aprovat una resolució (Nova York, 28/7/2022) que reconeix l’accés a un medi ambient net, sa i sostenible com un dret humà universal i afirma que el canvi climàtic i la degradació ambiental forma part de las amenaces més urgents per al futur dels éssers humans.
La resolució va ser aprovada dos dies després de la mort al Regne Unit del climatòleg i ambientalista James Lovelock, l’ideòleg de la hipotesi Gaia que afirma que la Terra actua com un organisme viu que s’autorregula i que es veu afectat per les activitats humanes. Lovelock, que va morir just el dia en que complia els 103 anys (26/7/2022), va formular la hipòtesi Gaia ja l’any 1969.
També aquest juliol arribavem a l’Overshoot day d’aquest any, el moment en que la població mundial ha consumit tots els recursos disponibles per aquest any. Cada vegada més gent a la Terra consumint cada vegada més provoca l’esgotament dels recursos sense marge per a la regeneració. Aixó és el que està passant ja des de fa anys, amb una sola excepció: l’any 2020 en que la pandèmia va con tribuir a invertir la tendència.
I encara una altra efemèride: Els 30 anys de la mort de l’activista i política alemanya Petra Kelly (1/10/1992), una de les fundadores del Partit Verd Alemany. Un record per ella a través de les paraules que va escriure en el seu article “La necessitat de justicia ecològica” (1990): “Els éssers humans contaminem el medi ambient i hem de ser els éssers humans qui, assumint una nova responsabilitat cap a nosaltres mateixos i les generacions venideres, rehabilitem l’entorn natural”.
Com veiem quan mirem enrera, fa una pila d’anys que sabem que anem en contra direcció. Cada vegada són més les veus que ho diuen, ho recorden, ho alerten, i els fets ho certifiquen. Enguany, mentre als EEUU han arribat a temperatures de -50ºC, i a Jordania pateixen unes inundacions de por, aquí ens estem quedant sense neu i sense aigua i hem celebrat el Nadal amb màniga curta -mentre els mitjans mostraven imatges de la gran nevada el dia de Nadal de 1962-, després de patir l’estiu amb més onades de calor i l’any més càlid des que hi ha registres.
Però per tancar article amb un to més positiu i optimista que el mer reconeixement d’allà on som i les ganes d’encarar amb responsabilitat el futur, vull mencionar els avenços fets aquest desembre pel Laboratori Nacional Lawrence Livermore de California amb un experiment que ha obert el camí cap a la producció infinita d’energia a través de la fusió nuclear i tot l’esforç i el treball que fan dia a dia els governs, organismes i ONG’s del món per millorar la situació, que no és poc ni fàcil. I això a nivell mundial, perquè si anessim continent per continent, país per país, ciutat per ciutat, poble per poble i casa per casa, trobariem l’esforç i el resultat de la tasca diària de tots nosaltres que tant de forma individual com col·lectiva anem reconduïnt cada vegada més i més depressa les velles praxis per polítiques i accions més sostenibles que ens porten a col·locar més plaques solars a les teulades, a formar part de comunitats energètiques locals , a impulsar industries més netes, a utilitzar més el transport públic, encara que li falti molt camí per recorre (en el més ampli sentit de l’expressió), a comprar cotxes elèctrics encara que siguin cars, a reduir la generació de tots els tipus de residus i a reutilitzar més que reciclar… En definitiva, a fer-nos càrrec de la nostra casa comuna, la Terra, per poder-hi continuar-hi vivint. I amb aquest anhel us desitjo un bon any 2023.
