Aquesta nit he tingut un somni. Era la terra que parlava i deia això: ” Hola, sóc LA TERRA, la vostra mare, la vostra llar, aquest planeta blau que acull la humanitat des de fa uns dos milions i mig d’anys i us ha permès viure tot aquest temps amb el meu aire, la meva aigua, els meus recursos naturals … que encara que semblin inesgotables, no ho són.

Ara necessito que feu ús de tot allò que dieu que us distingeix dels animals, i que us fa anomenar “animals racionals”. Necessito que feu ús d’aquest raciocini que us caracteritza i que m’ajudeu… perquè ajudant-me a mi us ajudareu a vosaltres, als vostres fills i filles, a la raça humana.

Estic malalta, molt malalta. De fet, ja fa temps que sabeu de la meva malaltia, però fins ara no ho esteu reconeixent. Aquesta és una altra cosa que us caracteritza: no veieu el que hi ha, sinó només el que voleu veure.

Doncs això, que estic molt malalta… i la meva malaltia podria ser irreversible.

Primer no sabia que em passava. Notava coses estranyes: taques a la pell, a l’escorça, forats a l’aura, sequedat per tot el cos, olor de podrit al meu interior…

Després de molts anys de patir aquests símptomes i d’investigar-los, crec que puc afirmar que la causa de la meva malaltia és la vostra inconsciència i aquest costum que teniu d’actuar sense preveure les conseqüències…..

Si, ja se que no ho feu expressament, i que no en sabeu més, però és que encara que no ho feu amb mala intenció, el mal que esteu provocant és cada vegada més gran i està afectant tots els éssers que conviuen amb vosaltres i que -en molts casos- també us serveixen per escalfar-vos, per netejar-vos, per respirar, per alimentar-vos, per abrigar-vos….

Parlo de les plantes, dels arbres, dels boscos, dels conreus, dels vegetals, de les flors, dels animalons, des de les abelles que ja no encerten l’època de floració i no poden fer mel, fins els peixos que de tant caçar-ne i menjar-ne de petits esteu provocant l’extinció d’algunes espècies.

Això per no parlar dels animals de granja que en molts casos teniu condemnats a menjar i menjar de forma compulsiva per poder-los matar i fer-los servir d’aliment. Però, ¿quin aliment pot constituir un pobre animal privat de llibertat, estressat i condemnat a la rutina de menjar i menjar per engreixar-se fins a morir??!! No cal ser de cap moviment radical de defensa dels animals per entendre que no pot ser bo viure així, i que tampoc pot ser bo ingerir una carn o un peix que ha viscut així… Perquè el menjar no només són calories pel cos. El menjar és molt més…

I la porqueria que genereu??
Que no ho veieu que això és una barbaritat!!?? Que us la fiqueu a casa vostra tota la merda que genereu? Doncs no permeteu que us la hi fiqui ningú, perquè – al cap i a la fi- jo, LA TERRA, soc com la vostra casa… i ja us dic que no puc més.

I l’aire?
Heu vist algun animal que embruti l’aire que necessita per respirar? Doncs això és el que esteu fent vosaltres. Si no fos perquè el tema és greu, em ficaria a riure de veurel’absurditat d’aquesta situació. Però no puc riure perquè precisament això de l’aire ha provocat una debilitació de la meva capa protectora, fet que m’està donant febre (aquelles dècimes que alerten de les malalties greus. Sabeu que vull dir oi?)

I l’aigua?
Com pot ser que només us preocupi que surti aigua per l’aixeta quan la feu girar i no penseu d’on surt, d’on ve, per on discorre i on va a parar després de fer-la servir??
Com pot ser que us enamorin els paisatges bonics, (per què us enamoren, oi?) amb rius d’aigua cristal·lina, i arbres grans i sans, i flors, i animals pasturant, i neu, i…i…i… I no us adoneu que esteu anant en contra direcció, contaminant a dojo i destrossant-t’ho tot per terra, mar i aire?

Bé, no us vull atabalar més amb els meus mals. Els que em coneixeu, sabeu que sóc molt soferta i que no em queixo de poc. Estic malalta de veritat, i el pitjor no és que jo em mori si no que morireu vosaltres, aquesta humanitat “sabia”, aquesta societat del “coneixement” Quin coneixement és aquest que us encamina cap a la destrucció??

A vegades, quan busco consol penso en el que em va dir una vegada el biòleg Ramon Folch parafrasejant Ramón Margalef “la Terra no morirà, el que morirà serà la raça humana”. Però si voleu que us digui la veritat, aquest pensament no em consola gens i crec que si acabeu per extingir-vos, jo no m’alegraré d’haver-me tret de sobre aquest paràsit destructor que fins ara heu demostrat ser, si no que també moriré, de tristesa i d’enyorança, però sobretot de impotència per no haver-vos sabut convèncer i per no haver aconseguit que feu un pas més endavant en la vostra evolució.

Ajudeu-me, ajudeu-vos!! Però feu-ho de veritat, agafant el toro per les banyes, prenent mesures -dràstiques si cal- i, si us plau, no poseu més pedaços que ja estic estripada per tot arreu!

Potser encara hi som a temps”

Quan m’he llevat, he pensat que podem fer la gent com jo, que estimem aquest planeta i que, encara que sigui per egoïsme, volem guarir-lo i preservar-lo?

A banda de les accions individuals -que no són poques- que tots podem fer en el nostre dia a dia (reduir el consum d’aigua, d’energia i de combustibles fòssils, construir vivendes sostenibles, reduir les deixalles i augmentar-ne el reciclatge, fer un consum responsable, no comprar ni utilitzar productes que contenen elements no reciclables…) vull fer arribar aquest missatge molt especialment als polítics, ja que ells són els que porten, des dels municipis, les ciutats i els països, el timó d’aquest vaixell en el que tots, ens agradi o no hi estem ficats, un vaixell que a vegades sembla anar a la deriva. A ells els demano que, siguin del color que sigui, es guiïn per criteris de sostenibilitat.

Pensem globalment i actuem localment. Intentem salvar el planeta actuant des de cada ciutat, des de cada poble, des de cada barri, des de cada casa. Potser encara hi som a temps!