Una altra característica d’aquesta societat en crisi és el seu caràcter urbà: una fracció molt notòria de la població es concentra a les ciutats. La ciutat es mostra com un model socialment exitós d’un èxit quasi incontestable. Tanmateix, reconeguent els aspectes virtuosos del sistema urbà i de la cultura urbana que se’n deriva, cal reconèixer-ne alguns element crítics. En efecte, el sisteme urbà és extraordinàriament efectiu com a generador de tot tipus de serveis terciaris. Innegable, serveis de tot tipus: institucionals, acadèmics, formatius, lúdics i un llarg etc. Es tracta tanmateix d’un sistema que funciona metabòlicament mercés a l’entrada de grans contingents de matèria i energia externes al sistema urbà, en forma d’aigua i electricitat procedents dels les conques hidrològiques d’arreu del territori, així com de les tèrmiques i nuclears; alimentàriament mercés a l’entrada de grans contingents d’aliments, procedents dels sectors primaris tant a escala local com global.

Un sistema, la ciutat que si bé és d’una innegable eficiència terciària, és d’una debilitat incontestable en quan al seu sistema metabòlic bàsic. Tot el terciari es desmoronaria, si en vint i quatre hores les entrades de matèria i energia que la sustenten no arribéssin. Si en una situació imprevista, es produís un col.lapse en l’entrada de recursos bàsics i, per a posar un exemple, Barcelona -no l’àrea Metropolitana- s’hagués d’abastir d’aliments, necessitaria una superficie agrícola tres vegades superiror al total de la superfície de Catalunya. Altrament, a dia d’avui, la petjada ecològica, és a dir, la superfície agrícola necessària per a satisfer la demanda d’un ciutadà barceloní, és d’aprop de sis has. La mitjana de consum diari per càpita és d’unes 30.000 Kcal, de les quals 4.500 Kcal. són per endocomsum (metabolisme) i la resta per exoconsum (mobilitat, serveis). Un model de consum que té una despesa energètica pel sistema realment insoportables.

Una fracció d’aquesta despesa és ambiental, car tot i algunes virtuts de la globalització, hi ha aspectes ambientalment dificilment sostenibles. Un exemple paradigmàtic el tenim en un kiwi de Nova Zelanda, que donarà unes cent Kcal, al nostre organisme, però el seu transport i procés productiu serà unes quantes vegades més alt del que ens ha proporcionat. Aquestes despeses les paguem en termes no estrictament econòmics, sino ambientals, en forma d’emissions de CO2, i d’increment de temperatura planetària. És un model que cap altre organisme viu aplica: gastar més energia en el transport que allò que arriba o es captura en forma d’energia via aliment.

La globalització, les polítiques de la PAC i el propi procés de metropolinització, ha contribuït a una pèrdua progressiva del sector primari. Sobte en la intensitat que s’ha produït a Catalunya en què, com uns nous rics, ens ha semblat que el mòn de la pagesia representava l’endarreriment, i on el mòn rural s’ha pogut arribar a entendre com una expressió d’una activitat i una cultura condemnada a extingir-se. Encara no fa molts anys, recordo que un dels pitjors insults que es podia dedicar a una persona era qualificar-la de “pagès”. Avui, a la vigilia d’una crisi que està ensenyant les dents, no hi ha dubte que la pagesia s’ha de posar en el lloc que li pertoca, un sector estratègic per un país. Sense ella (la pagesia) no es pot parlar de futur amb criteris de sostenibilitat, un futur que ja tenim aquí, que parla de la necessitat a mig termini de sobirania alimentària, (tant com sigui possible), de slow food i de quilòmetre zero, com a formes de producció agrària de caràcter estratègic absolutament necessària, cara el futur immediat.

Dimensió paisatgística de l’activitat pagesa
 El paisatge és l’expressió de la història natural i de la història social d’un territori. Les visions clàssiques insistien en la separació de la natura i la societat, del “natural” i “l’artificial”. Actualment, aquesta formulació tendiria a quedar superada per la consideració que la societat i les persones que la conformen no estariem fora del sistema natural sinó que en formariem part.

En el cas de Catalunya, una primera constatació pel que fa a les característiques paisatgístiques i territorials, és la remarcable diversitat. Tanmateix, la fesomia, la dinàmica dels paisatges i la biodiversitat, responen també als factors humans, a les formes com ha evolucionat la població, com aquesta s’ha distribuït en el territori, les formes de propietat i de producció, els usos, la cosmovisió, i, molt principalment, per les formes de producció del sector primari.

Per situació biogeogràfica, si als nostres territoris, només hi actuéssin les forces inductores de caràcter biofísic, és a dir, sense presència humana, el paisatge donaria majoritàriament boscos de manera generalitzada. La paulatina ocupació humana del territori ha portat associada una transformació continuada d’aquest. De fet, podem parlar d’una construcció dels paisatges actuals, i aquests serien una expresiió híbrida d’història natural i d’història social.

Crisi, territori i pagesia
El món de la pagesia va més enllà de la seva significància cultural expressada de múltiples maneres: territorialment, paisatgísticament i socialment, ha estat determinant com a constructora de paisatges.

L’excepcionalitat del paisatge del país -dels més alts d’Europa-, expressat per la diversitat de paisatges i de biodiversitat, en una part molt important és una conseqüència de l’activitat pagesa. Aquest es un primer reconeixement que la societat urbana li hauria de reconèixer. Altrament caldria precisar que no podem parlar d’una cultura pagesa en general, car no podem parlar d’una la pagesia caracteritzada per una única forma d’activitat productiva del sector primari.

Es pot parlar de tres sectors (amb molts matissos) dintre del sector primari: el primari -primari- que es refereix al món forestal, el primari -secundari- que seria el món ramader i el primari -terciari-, que el formaria el món agrícola pròpiament, cada un amb una formes de producció, culturals i d’expressió en el territori ben diferenciades, tot i no ser del tot estrany que en alguns sectors del país la pagesia, especialment la de muntanya, pot participar del tres mons. Ens referim a l’activitat agrosilvopastoral.

El sector primari -primari- es caracteritza per unes formes d’apropiació -la producció mes primària del sistema- que realitza la retirada directa de la matèria sense dedicació prèvia de temps i d’energia, és a dir, la retirada de la fusta, la llenya i el fruits silvestres de manera directe.

Les activitats forestals requereixen unes tècniques i unes formes de relació amb el medi que tenen poc a veure amb les dels agricultors o els pastors i ramaders. Al bosc l’apropiació directe ha generat unes formes culturals, perfilades per l’acció directe. De manera clàssica, els treballadors de bosc han estat gent amb unes característiques físiques aptes per suportar la duresa d’un treball a l’intempèrie, i unes formes de vida autosuficients.

Els criteris de gestió del bosc estàn determinats per l’administració forestal, aplicats pel silvicultor i executats pels professionals del bosc, mitjaçant aclarides, estassades i els torns de tallada. Tot plegat és determinant per entendre l’actual composició, estructura, i fins i tot la dinàmica dels boscos actuals. Els boscos del país són com són, i estan on estan, no per biologia estricte, sino també pel factor humà.

El sector primari -secundari-, es refereix a l’activitat ramadera, en les seves formes diverses de producció, fins i tot de formes de fer culturalment .Una primera divisòria
la determina el caràcter intensiu o extensiu de la seva pràctica. En funció de l’un o de l’altra es donaran expressions diferents en els paisatges. En el primer cas, sigui quin sigui el tipus d’animal, la seva demanda tròfica es satisfarà -no del tot- amb la producció de farratges, amb la conseqüent ocupació de superficies de conreus, que també variarà en funció de les característiques del tipus de plantació, sobretot amb dos models: regadiu o secà. En funció de la tipologia de conreu, la superfície ocupada serà diferent, i el paisatge resultant un o altre.

Les formes extensives del sector equí, vaquí, caprí i oví, són essencials per a entendre els paisatges pradencs, particularment a les terres de la muntanya mitjana fins l’alta muntanya. Unes pràctiques que en part serien les responsables del manteniment de les tipologies de paisatge més ben valorades socialment, amb una biodiversitat faunística i vegetal remarcables. La retirada d’aquestes pràctiques ramaderes representa una pèrdua de la qualitat ambiental del territori on es produeix, car condueix a la homogenització del paisatge. Des de la perspectiva del paisatge, la reducció dels ramats significa un descens dels sistemes de paisatges herbacis, a favor dels de plantes llenyoses, en una primera etapa arbusts, i posteriorment arbres.

Finalment el primari -terciari- referit a l’agricultura pròpiament, encara mostra molta més varietat, doncs en funció de la seva naturalesa, ja sigui intensiva o extensiva, de secà o de regadiu, tindrà una expressió territorial ben diferent. Actualment un pagés dels secans segarrencs per posar un exemple, necessita una unitat superficial de producció mínima d’unes 50 has., mentre un hortalà del Maresme, opera en una superfice màxima d’unes tres hecterees.

No cal dir que aquest sector productiu ha tingut un paper clau paisatgísticament i culturament, expressat amb el mas i la seva gent: constructors, modeladors i mantenidors de paisatges, convertint aquests de ferèstecs a amables, en forma de grans espais oberts o be formes escalonades de feixes, suportades per parets seques a les que se’ls reconeix el paper clau pel manteniment de la biodiversitat.Una biodivestat que s’ha d’entendre no com un món de curiosiotats biològiques, destinades al gaudi dels “aficionats” a la “natura”, sino com un indicador de qualitat ambiental, del territori i del país.

L’abandó dels masos i dels conreus associats, així com la reducció de la superficie de pastures expliquen de quina manera Catalunya, en uns trenta anys, ha passat de tenir una superficie forestal del 40% del territori, a superar actualment el 60%. Aquest increment representa la continuitat de la massa forestal, i la reducció de la diversitat paisatgística i de la biodiversitat, així com l’increment del risc d’incendi i el descens de disponibilitat hídrica del sistemes hidrològics del país.

A la cultura pagesa, li hem d’agrair entre moltes altres coses, la seva excepcional contribució a la qualitat paisatgística i la riquesa en biodiversitat del país.