Des que el divendres 11 de març ens vam llevar amb la noticia del terretrèmol al Japó, una saccejada de 8,9 graus -a 300 metres de la costa i 400 km de fondària- que va provocar un tsunami de proporcions apocalíptiques, que obligarà a dibuixar de nou el mapa de la ciutat de Tokio i de la zona est i nord-est del país, el món sencer ha dirigit la mirada cap al país del sol naixent.
Malauradament, com passa sovint amb les informacions, una noticia dolenta és reemplaçada per una de pitjor i això és el que ha passat aquests dies: el terràtrèmol, el tsunami, les rèpliques del terratremol i després l’amenaça nuclear que viu el Japó, ha près el protagonisme a les revoltes del món àrab i a la guerra civil que s’estava teixint a Libia.
Al món occidental, més enllà d’alegrar-nos pel possible alliberament de pobles oprimits, en el cas de Tuníssia, Egipte i Líbia, i d’entristir-nos fins la desolació per la catàstrofe que està vivint el Japó, mirem les conseqüències que tenen els fets en un cas i en l’altre.
En el cas del món àrab, i simplificant molt, les conseqüències, de moment, estant portant un augment del preu del petroli i avisos i recomanacions per a la reducció del consum de cru, tant a nivell individual com a escala nacional. El petroli, un combustible fòssil que té data de caducitat i que està demostrat que contamina, és encara en el rerafons de la hipocresia mundial que protegeix dictadures i que permet l’enriquiment d’uns pocs en detriment d’uns molts. Per alguna cosa el deuen anomenar “or negre”.
En el cas del Japó, que fins el moment del terratrèmol ostentava la tercera posició en el rànquing de les economies mundials -després dels EEUU i de la Xina- la catàstrofe natural posa de manifest una vegada més la vulnerabilitat de la raça humana per davant de de prediccions, previsions i protocols, i fins i tot, malgrat aquests. I la catàstrofe nuclear posa de manifest una vegada més la insensatesa de l’ésser humà, primer per no contemplar el pitjor dels escenaris a l’hora de preveure les conseqüències dels seus actes -en aquest cas, la construcció de centrals nuclears a la costa est del Japó- i després per infravalorar els riscos que intrínsecament comporta el fet nuclear, en totes les fases del procés, des de l’extracció de l’urani fins la inertització dels residus.
Éssent realistes, podem parlar de catàstrofe, fins i tot d’apocalipsi com deia aquell. Però per sobre de tot, hem de ser humilds i aprendre la lliçó que l’efecte Fukushima està donant al món senser. Alemània ha anunciat el tancament de 4 de les 17 centrals nuclears que hi ha al país, on -per primera vegada- un ecologista presidirà un land. La Unió Europea ha anunciat l’enduriment de les proves de resistència de les nuclears. França, però, es manté en la seva defensa nuclear, i si els tècnics francesos aconsegueixen ajudar a aturar les fuites radioactives de Fukushima, encara s’enrocaran més en la defensa nuclear.
És molt improbable que Catalunya, Espanya, França, Alemània, Itàlia… Europa pateixi un terratrèmol, o un tsunami, o alguna catàstrofe natural -o no- que pugui provocar un accident nuclear com el de Fukushima, diuen els experts aquests dies… Però, val la pena arriscar-se? Quin és el preu que estem disposats a pagar per aquest risc? Al Japó també era impensable el que està passant… fins que ha passat.
