Des del final de la Cimera del Clima de Madrid fins la celebració del plenari de clausura on es va aprovar el decebedor acord de la COP25 (per dir-ho ras i curt, deixar-ho per la COP26) van passar un munt d’hores, algunes diürnes i d’altres -moltes i que es van fer molt llargues- nocturnes. Parlo de la llarga matinada de dissabte i de la llarga matinada de diumenge, després de tot un llarg dia i nit de dissabte, esmorzant, dinant, sopant, i dormint pel recinte de Fira Madrid o per les proximitats, sortint només per prendre l’aire, mentre les delegacions dels països negociaven, fins esgotar el temps de descompte, com reduir les emissions… Tot per justificar un no acord. Encara que, com diuen els experts, és millor un no acord -que permet fer-se més endavant- que un mal acord, que no es pot des-fer.

Diumenge al matí, mentre esmorzava esperant la última de les pròrrogues anunciades, després de múltiples posposicions i ajornaments des de la nit de divendres -que ja indicaven que la cosa no anava be- em vaig adonar que la vivència de la Cimera del Clima és comparable al que es viu quan tens un familiar a les urgències d’un hospital. Estàs pendent del que li fan i no saps mai en quin moment li donaran l’alta o l’ingrés. I la família està nit i dia pendent que passi el metge, que miri les proves que li han fet, que les comenti amb l’equip mèdic i amb els especialistes… I no se’n va gaire lluny perquè sinó segur que passa el metge i no hi ha ningú.

I quan finalment passa el metge, comunica el diagnòstic, pauta un tractament i envia la persona ingressada cap a casa, encara triguem una estona a marxar definitivament, i no les tenim totes i ens preguntem si no seria millor un ingrés, o més proves, o una segona opinió… En definitiva, inseguretat i por, però alegria de tornar a casa i sortir d’aquell espai-temps d’espera, en que has perdut la noció del temps, fent guàrdies, sense descansar, només sortint per anar a menjar alguna cosa a la cafeteria de l’hospital o proximitats, i per estirar les cames i que ens toqués l’aire.

Igual com al’hospital quan te’n vas a casa, a la cimera estàvem contents què finalment es celebrés el plenari de clausura, després de dos nits i un dia i mig d’espera i ajornaments a darrera hora mentre les delegacions negociaven -amb l’ajuda de la presidenta de la COP i ministre de Medi Ambient de Xile Carolina Schmidt i de la ministra espanyola per a la Transició Ecològica Teresa Ribera- un acord que volien -i esperaven- ambiciós, però que finalment -com sabeu- ha estat de mínims. Com a aquell malalt que després de marejar-lo amb proves i proves, el deixen marxar a casa i li diuen que el que té forma part de la patologia de base i que, tot i que no està be del tot, ja no està en fase aguda i que la recuperació l’haurà de fer a casa. I no si val no prendre’s la medicació, o no fer cas del que diuen els metges, perquè enganyant-lo a ell (o a ella si és una metgessa), en realitat, ens estem enganyant a nosaltres mateixes que som qui patim la malaltia i, en definitiva, a qui ens hi va la vida. És com fer-nos trampes al solitari.

Doncs amb l’acord de la COP25 passa el mateix. Els països tornen -tornem- a casa, però hauran de fer els deures i presentar un full de ruta que reculli el què, el com i el quan de les accions que es comprometen a portar a terme per reduir les emissions, i en quant contribuiran a finançar tecnologies que ajudin a un desenvolupament net i sostenible els països en vies de desenvolupament. I quan més triguin pitjor, perquè -independentment de qui les generi i/o de qui se les apunti (aquesta és la mere dels ous del polèmic article 6 de l’Acord de París que no s’ha aconseguit tancar a la COP25)- les emissions van a la mateixa l’atmosfera, la de la Terra, i aquesta està molt carregada. I com indica la ciència, el temps corre en contra nostra, de la humanitat, vull dir, perquè el que aquí està en joc (i en jaque mate, m’atreviria a dir) no és tant la vida del planeta Terra com les condicions per a l’habitabilitat de l’espècie humana -és a dir, nosaltres- en aquest planeta, on jo, dit sigui de passada, m’agradaria que hi poguéssim continuar vivint.

Emergència climàtica, urgència climàtica. És igual com li diguem. El nom no fa la cosa, però el que és indubtable és que la Terra està malalta i greu. I nosaltres amb ella.