Un dels moments més colpidors del documental és el dedicat als moviments de refugiats que s’han produït en el continent africà al llarg de les darreres dècades. És trasbalsador i difícil de comprendre com a finals del segle XX s’ha permès que milions de persones fugissin de la violència i en aquest camí de recerca d’un refugi segur trobessin gana, set, malalties i, en molts casos, la mort. Es fa difícil de capir tanta violència, tanta brutalitat, tanta guerra i odi i, comprovar com sempre són els més desafavorits els que en pateixen les conseqüències. Les imatges de nens malalts, desnodrits, morts… encara em colpeixen l’ànima i em fan preguntar, com al mateix Salgado, en quin món vivim ? per què és tant brutal és l’espècie humana amb ella mateixa?
Davant de tant desconsol i horror el fotògraf emmalalteix i necessita retornar a la natura com a bàlsam per la seva ànima i per aquest motiu ha dedicat el seu darrer treball fotogràfic a redescobrir la natura salvatge d’aquest planeta, començant per l’arxipèlag de les “Galápagos” i continuant per les selves tropicals humides d’Indonèsia o l’Amazònia, on també s’ha rebrobat amb altres membres de l’espècie humana que malgrat que tecnològicament viuen en el paleolític, tenen un ritme i una harmonia amb el seu entorn natural ben envejables. Aquest viatge personal al voltant del món per fotografiar tresors naturals i poblacions que viuen amb lentitud i respecte cap al seu entorn, s’ha acompanya amb l’explicació de l’interessant experiència que sota la direcció de la seva dona Leia (www.institutoterra.org ) s’està portant a terme a les terres de la finca paterna per recuperar la mata atlàntica, és a dir, per reforestar un territori convertit en pastures. Els objectius d’aquesta iniciativa, que ja porta plantats 2,5 milions d’arbres, és una de les grans lliçons del documental que el mateix Salgado explica davant la càmera: es tracta de tancar el cercle, és a dir, recuperar el paisatge que el seu avi va tenir davant seu abans de començar a obrir pastures per tal que els seus nets tornin a gaudir del cant dels ocells o del so de l’aigua dels rierols.
En definitiva, es tracta d’un documental altament recomanable que ens posa al davant els horrors que ha generat l’espècie humana i, a la vegada, ens marca com a únic camí de redempció el retorn a establir lligams emocionals amb el nostre entorn natural per tal de d’aprendre a respectar la natura i, per tant, totes les espècies que s’hi aixopluguen ja que tots som natura !!
