La natura, ni avisa ni s’amaga

Us haureu assabentat que, de tant en tant, i ben alerta a demanar permís, la natura crida a la porta i ens sorprèn a tots mentre peguem la becada. I és llavors que, sense cap mena d'avís, s'aixequen els mars, cruixen els sòls, ballen sense pausa els vents i al temps, el ser humà descobreix la seva infinita fragilitat. Només quan tot això s'esdevé i ens arriben a la retina dels ulls les imatges de gegants avingudes anegades d'aigua, de gratacels reconvertits a runes, de ciutats arrasades per ones de magnituds sorprenents, o bé de mils de persones cercant un nou refugi per encalentir les orelles, tenim la capacitat de tornar a la nostra minúscula dimensió, i pot ser per un temps pensem que simplement som una vulnerable casualitat.
Miquel Mir Gual
Geògraf i investigador de Universitat de les Illes Balears Departament de Ciències de la Terra Membre del Grup d’Investigació BIOGEOMED

Suposo que com a tots, a mi també m’impacta el fet de veure quan la natura, a través de la seva força intrínseca, juga amb l’atzar de la vida humana. Doncs, pobre de nosaltres, que ballant pel món amb la nostra supèrbia ens creiem que podem seguir tutejant amb ella!! En moments així, veient per les notícies la Gran Nova York momentàniament derrotada, o bé cercant en la memòria qualsevol altre desastre natural, no puc deixar de pensar amb el nostre continu i recurrent maltractament a la Terra. Algunes cites exemplifiquen a la perfecció aquesta situació, com la mítica de Víctor Hugo, el qual es referia que “produeix una immensa tristesa pensar que la natura ens parla, mentre que el gènere humà no l’escolta”, a excepció de quan aquesta crida fort, només llavors sí l’escoltem i per un temps pensem que la força dels seus crits pot ser realment temible.

En la seva meravellosa pel·lícula Lo imposible, José Antonio Bayona retrata amb una gran cura l’autisme en el que vivim els humans front a la força del medi que ens envolta, totalment aliens al ritme intrínsec del planeta. És el moment en que tots estan en les seves coses, el nin amb la seva pilota, la mare cercant intrigada una fulla perduda del llibre que està llegint, el pare amb la resta de fills, la vida mirant cap endins…i de cop el mar s’ageganta i engoleix el món. I és aquí quan els éssers humans ens convertim en minúscules porcions de pols que intenten sobreviure.

Sandy, el famós huracà que recentment ha assetjat la costa est dels Estats Units és un dels altres exemples que posen de manifest la feblesa del ésser humà, tot i aquest viure en una de les ciutats més desenvolupades i segures del món. Com dic, la natura ni s’amaga ni avisa. Ni els infinits esforços previs, ni les gegants despeses econòmiques en mecanismes de defensa invertides els dies previs a l’arribada del huracà, van evitar que el seu efecte fos totalment devastador, influint inclús en el devenir de les eleccions presidencials. No obstant, i aprofitant aquest mateix exemple, manifestar el tractament diferenciat que en donem tots, però també els mitjans de comunicació, sobre els efectes que aquests desastre naturals suposen per a les comunitats humanes. Sandy, el mateix que va fer sortir minut a minut la ciutat de Nova York i l’estat de Nova Jersey a les notícies de la premsa escrita i visual durant un bon grapat de dies, va ser exactament el mateix que va tenir conseqüències devastadores a Haití dies abans, amb un nombre no menyspreable de morts. Se’n va sentir parlar d’Haití? Pens que no. Gens!

Quant de maltractament, quanta supèrbia, quanta ingratitud, quant d’egoisme! I quina ceguera, que ens fa incapaços d’entendre que el seu maltractament és la nostra perdició
És palès que la humanitat no té la culpa de tots aquests moments de bogeria que desprèn la natura sobtadament, tan imprevisibles com inevitables. Però sens dubte sí tenim la culpa de no valorar l’extraordinari planeta en el que vivim i, incapaços de veure la seva grandesa i la nostra miniatura, ens atorguem, perquè sí, el dret a regnar sobre ell despòticament. Quant de maltractament, quanta supèrbia, quanta ingratitud, quant d’egoisme! I quina ceguera, que ens fa incapaços d’entendre que el seu maltractament és la nostra perdició. O canviem de conducta o canviem de planeta! Probablement no farem cap de les dues coses, ja que el pas del temps avala la incapacitat que hem tengut per fer-ho fins al moment. És per tot que, envers d’estimar el so de la natura quan ens canta, només l’escoltem quan ens crida embogida.

Comparteix-me:

L’Amazònia i les Amazònies al CCCB

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona obre durant uns mesos una finestra a l'Amazònia, millor dit, a les Amazònies, perquè són moltes, perquè està repartida en 9 estats, perquè...

Airgilab, un regenerador d’aire d’edificis amb cultius hortícoles 

Un hivernacle d’agricultura urbana connectat a l’aula 3.07 i a un despatx de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT) absorbeix el CO2 d’aquests espais i, mitjançant...

COP29: a la recerca d’un consens en temps de descompte

Com cada any, la COP29 no ha pogut finalitzar en la data prevista per les dificultats d'arribar a un consens. El motiu: el finançament insuficient per als països en vies...