A la fruiteria trobem prunes de Xile, plàtans d’Amèrica o pomes d’Itàlia, que ens han arribat per terra, mar o aire, amb la consegüent despesa energètica associada al transport i al seu manteniment en bones condicions durant el desplaçament. Els consumidors hem acceptat els aliments d’aspecte perfecte i sobreenvasats, mentre que els productors i artesans locals desapareixen, igual com el gust de la fruita. En una visita a la botiga de roba, si som suficientment perspicaços com per furgar a les etiquetes per llegir quelcom més que la talla, veurem que les peces que vestim es confeccionen sovint a 8.000 (Índia), 4.000 (Turquia), 9.000 (Bangladesh), o 11.000 kilòmetres (la Xina).
L’estima per allò que és local ens permet contribuir personalment a fomentar un model diferent. Convertint-nos en localívors pel que fa al menjar i adquirint roba, objectes, mobiliari, i productes bàsics de la nostra terra no només afavorim l’economia local, sinó que reduïm el nostre impacte climàtic. La recerca d’etiquetes i d’informació sobre l’origen dels aliments a les botigues no és senzilla, però podem fer-ne un hàbit. D’altra banda, diversos productors locals i ecològics comencen a comercialitzar els seus productes sense intermediaris a través d’Internet, i les cooperatives de productes ecològics ens faciliten l’accés a la producció local. Els artesans locals i petites marques ens ofereixen productes únics i de qualitat que no han travessat mig món i han estat produïts en condicions socials i ambientals més desitjables.
Per cada kilòmetre que viatgen els nostres béns, en el millor dels casos s’han emès uns 0,08 grams de CO2 per cada quilo. Reduir el quilometratge de les compres de cada dia és clau en un món en què cada ciutadà és una peça imprescindible dels engranatges del sistema de consum; un sistema que es mourà cap allà on tirin els consumidors.
