L’espai limitat de les meves línies, així com també el risc de no avorrir més al lector, fa que em prengui la llibertat de centrar aquest escrit sobre els joves investigadors, aquells que treballen en un present dur per, suposadament, potenciar la formació del futur capital humà, i incrementar de manera incessant el coneixement científic sobre temes claus i vitals tals com salut, medi ambient, tecnologia, comunicacions, i poseu límit al llarg etcètera que en podria seguir. Si tal importància escau en investigació, un imagina que els esforços per part de les administracions públiques haurien de ser pilars, veritat? Doncs mireu si està fotuda la cosa que la situació actual de la investigació em recorda al “Ministerio de la Verdad” de la distòpia de George Orwell a la seva magistral obra 1984. Si així ho requeria el Govern, dos més dos podien ser perfectament cinc en aquell ministeri, que de fet era el de la “no-veritat”. Aquí i ara, la Secretaria d’Estat hauria de ser anomenada de “no-investigació, no-desenvolupament i no-innovació”. I no, no és cap quimera ni meva ni dels que estem immersos al gremi. Sinó que la dignitat de la nostra investigació, i sobretot dels nostres investigadors, s’està podrint de manera accelerada. Basta per a justificar-ho que per inversió en I+D+I s’ha retrocedit a la situació de 2005? Basta que una de les revistes científiques més importants del món, Nature, dediqui les seves editorials a posar en evidència l’actual situació científica espanyola? Basta que es produeixi dia a dia un continu exili de joves investigadors, que un cop formats amb capital públic, es dispersen arreu del món deixant brillar les seves incalculables qualitats científiques? O bé que projectes d’investigació ja en la seva fase final no poden seguir endavant per manca de finançament?

Fa unes setmanes sortia en premsa una situació paradigmàtica del que està passant. Mentre el president de les Illes Balears, José Ramón Bauzá, contractava, així, perquè sí, a la Miss Balears 2009 com a la seva secretaria personal, amb un sou 50.000 €/any més dietes, a Diego Martínez, guardonat com el millor físic jove d’Europa, el qual actualment treballa a uns dels millors centres de recerca del continent, i que ha liderat projectes de recerca més que importants i transcendents, no em demaneu per què, li era denegada la concessió de la prestigiosa beca Ramón y Cajal per, segons el ministeri “no tenir capacitat de lideratge científic”. A quin món visc? Sóc jo l’únic que no entén res, o és una cosa comprensible per altres ments? No estaria de més si algú m’ho expliqués, i el més difícil encara, que em convencés per, al manco, quedar una mica més tranquil. Recentment llegia una entrevista que Eduard Punset, al seu llibre El viaje a la felicidad, li feia al prestigiós neuròleg nord americà Robert Sapolsky. Parlaven tot junt de l’estrès, de les seves causes i de les seves conseqüències. En aquesta tessitura Sapolsky atribueix com a un dels factors generadors de l’estrès la força que el poder exerceix sobre els seus súbdits. I què voleu que us digui? Jo, particularment, hi veig un paral·lelisme extraordinari. La situació a la que es veuen sotmesos els joves investigadors encara en formació, o bé aquells que acaben de concloure la seva etapa doctoral, està, com a poc, aliada amb l’estrès, amb aquell estrès que neix de pensar què serà del futur, de les hores invertides en despatxos i laboratoris, de les estades fora aprenent tècniques punteres o, el més important, de la seva dignitat com a professional. I sí, aquest estrès té un origen clar que, com bé mencionava Sapolsky, passa per les decisions preses per l’actual poder, que de manera hidràulica pressionen l’autoestima i el futur d’un col·lectiu que hauria d’estar molt millor valorat.

Jo ja no sé a quins límits hem arribat, ni tan sols si encara queda recorregut per caure més baix, i més encara, ja no sé si hi ha límits o no en tot el que està passant. El que penso és que tot és una llàstima piramidal. Què és dels milions i milions de diners públics que s’han invertit amb la formació de personal jove investigador i que ara, una vegada formats, s’han d’exiliar a incrementar el coneixement d’altres països? Com tot, abans de cercar solucions astronòmiques crec que hauria d’imperar el sentit comú, els valors morals dels que tenen la competència i la responsabilitat de decidir per a tots, i sobretot, la racionalitat de pensar, no tan sols en avui, sinó també en el futur que ens espera.