Amb l’any 2012 havia d’expirar el Protocol de Kyoto, l’únic tractat internacional existent en matèria ambiental i que tot i no haver estat mai ratificat per un dels països més contaminants del món, els EEUU, i haver estat sistemàticament incomplert per d’altres que sí l’havien ratificat, com per exemple España, era l’únic document regulador que hi havia a nivell mundial i en matèria ambiental. El menys dolent, que diria aquell, ja que l’alternativa era, i és, el “campi qui pugui”. Per això, el desembre del 2010, un cop vist, i assumit, el fracàs de la Cimera de Copenhaguen en la que tots hi havíem posat moltes expectatives i esperances alimentades pel fet que, per primera vegada, un president dels EEUU es dignés a anar a una Conferència del Clima, els esforços de les Nacions Unides com organisme organitzador de les Cimeres, es van centrar en aconseguir una pròrroga del Protocol de Kyoto que ja es veia que no es podria substituir per un de millor. Ara tenim com a màxim tractat mundial una pròrroga d’aquest document que esperem que siguem capaços primer de complir i després de millorar. Que l’any nou ens porti més consciència ambiental … I unes polítiques ambientals coherents amb aquesta nova consciència…

A Catalunya, l’entrada al nou any coincideix pràcticament amb la constitució del nou govern sorgit arran de les eleccions anticipades del passat 25 de novembre. Un govern que te l’encàrrec i el propòsit de convocar una consulta -sigui quin sigui el nom que finalment se li posi- sobre la independència de Catalunya. Un govern que, a més de treballar per la realització de la consulta, ha de gestionar un país que es troba cada cop més escanyat per les retallades d’uns i d’altres i que sempre acaben pagant els mateixos: la ciutadania, que a partir de l’1 de gener ha de pagar més cara l’aigua, la llum, el transport públic, la benzina i els peatges, a més de l’euro per recepta, l’ambulància en segons quins casos, les comissions dels bancs que l’Estat rescata amb els seus diners i un llarg etcètera que, lluny d’acabar-se, cada vegada és més llarg i més etcètera.

Per això demano al nou any i al nou govern que, juntament amb el camí de la independència, enfilin (i dic enfilin perquè segur que fa pujada) el camí de la sostenibilitat de Catalunya. Una sostenibilitat que passa per l’impuls i la potenciació d’una economia verda que ajudi al país a sortir de la crisi, per l’impuls i la potenciació de les energies renovables (és increïble que un dels països amb més sol de la UE tingui l’índex més baix de generació d’energia solar!), per l’impuls i la potenciació dels recursos propis que redueixin les dependències exteriors, i per l’impuls i la potenciació de la investigació en matèria ambiental. Només així podrem parlar d’independència, en el sentit més ampli de la paraula.

… Que l’any nou ens porti més consciència ambiental … I unes polítiques ambientals coherents amb aquesta nova consciència…