Una vegada més, la pertorbació ambiental més notòria a Catalunya, els incendis forestals, corprenen la població. L’impacte social dels focs és incommensurable, tothom es fa seu els patiments dels damnificats, la crispació d’aquests és compartida pel comú de la població, arreu es demanen explicacions i responsabilitats.
Els nostres boscos i focs tenen moltes assignatures pendents, com deia l’ecòleg Margalef: «El bosc és l’ecosistema terrestre més complex». Una teoria no sempre compresa pels gestors forestals. S’ha explicat molt malament com són els nostres sistemes forestals. El bosc no està quiet, hi ha unes forces inductores biofísiques no controlades per nosaltres que fan que avanci horitzontalment ocupant antics conreus i pastures, alhora que també augmenta verticalment en forma de més fusta dreta (l’arbre creix i d’ell neixen de nou). A poc a poc, el bosc va substituint les pastures i els camps abandonats, aquesta dinàmica explica l’increment anual de biomassa total acumulada -encara que en alguns llibres de text, fins fa poc, s’explicava que un dels problemes principals a Catalunya és la pèrdua de superfície forestal.
Ens falta reconèixer una realitat no acceptada: som un país forestal, un país de boscos. Cal una política forestal que no sigui de cicle curt; evitar de forma urgent construir dins dels boscos, sabent com se sap que el bosc mediterrani presenta una elevada disponibilitat natural a incendiar-se. Noticia publicada a la pàgina 7 de l’edició de 8/8/2006 de El Periódico – edició impresa
